Que la destitució d’Eder Sarabia arribava tard era més que una evidència. Que el vestidor necessitava un clic o un reset o un canvi, també era una evidència. Que poca gent, inclosos alguns periodistes, no coneixien Ferran Costa, també era una evidència. Sigui com sigui, el que és evident és que potser a l’FC Andorra li faltarà una jornada o dues per assolir la salvació. El tècnic de Castelldefels, que ja havia signat contracte fins al 30 de juny del 2025, està guanyant crèdit. Ja ho diuen: una imatge val més que 1.000 paraules. No és massa amant de xerrar a les rodes de premsa. El seu joc és com ell, directe i sense embolicar la troca. Els jugadors, sense inventar cada jornada en el seu onze titular, juguen a una marxa, dues o tres més que abans. Això sí, l’herència és l’herència, però només un ha pres mal d’això que ha heretat Ferran Costa. La manca de gol és alarmant. Ara sí que arriben més a porteria i les costures d’alguns es veuen més. Contra el Racing de Santander va ser un drama i es van fallar gols inversemblants. Fins i tot l’àrbitre, per sort, va anul·lar un remat de Jon Karrikaburu al pal amb la porteria totalment buida. Jokin Ezkieta, aquesta vegada sí que va tenir feina de la bona, ja que les va treure de totes les maneres possibles. L’FC Andorra va mostrar diferents versions, però totes van ser amb fam fins al final. El Racing Club Santander també va tenir les seves quan el partit es va convertir en una cercavila, però és evident, novament és evident, que el canvi de banqueta es va allargar massa en el temps. Per amistat, per creença, per confiança cega, però baixar a Primera RFEF costa molt menys que després ascendir a la Lliga Hypermotion. Encara hi ha temps, però diumenge contra l’Albacete està prohibit fallar.