Quan en les nostres societats benestants els valors s’esmicolen, quan les estratègies d’uns pocs s’arrelen en la violència i en l’ús de la força i del poder tirànic violent, quan paraules com pau, germanor, diàleg, comprensió, solidaritat o alegria s’esborren, aleshores la foscor, la impotència i la ràbia ens embolcallen.
I és que des de fa unes setmanes els campus de les universitats nord-americanes com el de Berkeley a Califòrnia, el del Sud de Califòrnia a Los Angeles, el d’Emory a Atlanta (Geòrgia), el de Texas a Austin, el de, prop de Detroit, el del MIT de Massachussetts, el de Yale a New Heaven o el de Columbia a Nova York entre molts altres, han passat de ser els temples de la ciència, de la investigació, de l’estudi i de la reflexió a ser un braser de protestes amb enfrontaments reiterats amb les forces de l’ordre. A Europa s’hi ha afegit la revolta dels estudiants de Ciències Polítiques de París. El motiu principal d’aquest descontentament és la dramàtica situació dels palestins la franja de Gaza arran de la resposta d’Israel als atacs de Hamas del 7 d’octubre del 2023.
És cert que la situació en aquesta part del món és explosiva des del 1948 amb aliances indefectibles i interessos de tota mena, ja siguin estratègics, econòmics, socials, culturals i religiosos on els EUA tenen un paper essencial de suport a Israel. Al llarg d’aquests 77 anys hi ha hagut pics de tensió i moments de pau continguda. Però el fet és que la resposta contundent i despietada de l’exèrcit d’Israel a la Franja fa que no solament avui està tot destruït, sinó que la població palestina comença a morir de fam per manca d’aliments i d’ajuda humanitària. La majoria de les protestes dels estudiants advoquen per la pau, el retorn al diàleg i perquè el suport dels EUA a Israel sigui diferent, sense armes destructores ni finançament cec.
Però el que voldria expressar en aquest escrit és el rol que s’atorguen als campus universitaris als EUA i també a alguns països com França per ser el contrapoder i els portaveus d’una part de la societat civil oposada a allò que decideix l’establishment en certs moments de la nostra història. I és que el temps de revoltes reivindicatives que estan vivint aquestes setmanes els campus nord-americans recorda l’ambient tenyit de Peace and Love dels anys 70 exigint el fi de la guerra del Vietnam. I en el cas de França, les revoltes d’estudiants del Maig del 68.
El grau de repressió d’aquestes protestes el 2024 no té res a envejar a les càrregues policials viscudes fa 50 anys. No hi ha dia que els mitjans de comunicació exposin les detencions d’estudiants als campus, les càrregues policials, els aldarulls i les desqualificacions, les acusacions i les prohibicions que les autoritats proven d’imposar per callar la discrepància i les veus dissidents al pensament de l’establishment. Així, hi ha universitats com la del Sud de Califòrnia que han anul·lat la cerimònia de graduació, d’altres que censuren els alumnes que consideren discordants de fer els parlaments de final de graduació i d’altres, com la de Columbia, que han cancel·lat les classes presencials.
La polarització és la norma. Si es defensa el dret del poble palestí de viure dignament i en pau la resposta és titllar d’antisemitisme a qui ho defensa. I viceversa, si es defensa el dret de resposta amb el convenciment que un Israel fort i sobirà és necessari, se’ls acusa de ser excloents i d’antipalestins. No hi ha diàleg possible. Els ponts entre els estudiants revoltats, les autoritats universitàries i del país estan ara per ara trencats, com fa 50 anys amb les protestes per la guerra del Vietnam. I és que a més a més, darrere de les universitats nord-americanes hi ha el seu finançament, que a part de les poques Universitats públiques com la de Michigan està a mans privades. I és possible que el finançament i les donacions de moltes universitats nord-americanes provinguin de la indústria d’armament i d’empreses que tenen interessos amb Israel. El que enterboleix encara més la comprensió de les parts i augmenta les acusacions creuades, com fa 50 anys.
Fa 50 anys es van afegir a la revolta dels campus algunes veus d’artistes com la cantautora pacifista i humanista Joan Baez. Sempre amb el mateix objectiu. Que no es reprimeixi per la força els que clamen acabar amb la violació dels drets humans i treballen amb cos i ànima per la pau i la no-violència.