Deixeu-me dir per començar que soc ferma defensora de la independència dels tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial. Això no obstant, independència de les resolucions judicials no vol dir que no es pugui opinar respecte al funcionament d’aquest poder. De fet, malgrat que com a membre del legislatiu mai m’atreviria a discutir cap decisió judicial, sí que crec que com a ciutadana em puc plantejar una reflexió respecte a quin ha de ser el rol de la nostra fiscalia, sobretot tenint en compte que és l’òrgan de l’Estat encarregat d’acusar les persones físiques d’haver comès il·lícits penals. Dit d’altra manera, la fiscalia és l’òrgan de l’Estat encarregat d’instar allò que els juristes anomenem el ius puniendi, és a dir, la capacitat de castigar penalment de l’Estat.
Feta aquesta apreciació inicial, el cos em demana compartir una reflexió respecte a l’afer Carine Montaner.
Recordem els fets:
La consellera Montaner va accedir, aparentment per error de la CASS, a informació relativa al salari cotitzat dels membres del Grup Parlamentari Liberal de llavors. En aquell moment, va posar en coneixement de la Sindicatura, i del públic en general, el fet que els consellers generals del Grup Parlamentari Liberal percebien el doble (que la resta de consellers) de l’import acordat per la Sindicatura en concepte de dietes per desplaçament. Altrament, el president del Grup Parlamentari Liberal estava cobrant un salari com a conseller general “amb dedicació exclusiva”, més el plus que s’assigna als presidents de grup parlamentari. Precisament aquest plus, és incompatible amb la dedicació exclusiva, de forma que el conseller Costa cobrava un salari superior al de la síndica general, quan a més era pacífic que també exercia tasques vinculades a la seva empresa.
En cap cas pretenc afirmar que aquesta situació fos amb la voluntat del senyor Costa d’apropiar-se d’uns diners il·lícitament. És a dir, confio que la percepció d’aquest escreix salari que no li pertocava, fos producte del desconeixement i de la ignorància que aquest escreix no li corresponia. En tot cas, no deixo de preguntar-me si, una vegada reconegut l’error, més enllà de la decisió de deixar-los de percebre a partir d’aquell moment, aquests diners indegudament percebuts (en salari del senyor Costa i en dietes de tots ells) es van retornar mai a les arques públiques. Però això formaria part d’una altra reflexió que, en rigor, no és objecte d’aquest article.
Cal dir que, per evitar en el futur errors com aquest, la sindicatura encapçalada per la síndica Sunyer va decidir fer públics els salaris dels consellers generals i que la sindicatura encapçalada pel síndic Ensenyat va promoure que a partir de l’inici de la legislatura cap conseller general pugui percebre cap concepte salarial directament des de l’assignació econòmica amb la qual es doten els grups parlamentaris.
Per acabar amb aquesta posada en context, dir que el senyor Costa, finalment va acabar interposant una querella criminal en contra de la senyora Montaner per, entre altres, revelació de secrets, querella de la qual ha acabat desistint darrerament.
Aquesta densa contextualització que acabo d’exposar crec que és útil per a la reflexió que vull plantejar, pel que fa al rol de la nostra fiscalia i de les seves actuacions d’ofici.
Des d’un punt de vista més profà, els sembla raonable que la fiscalia insisteixi a jutjar penalment el missatger, sobretot quan a partir del seu exercici de transparència, vinculat a la seva condició de càrrec electe, la solució final fou que aquesta informació fos pública?
Jutgin vostès mateixos.