Amb el retorn dels frescos de Sant Esteve recuperem un patrimoni que ja era nostre i enriquim el que ja tenim.

De tot el panorama pictòric romànic andorrà, les pintures murals de Sant Esteve d’Andorra la Vella són, sens dubte, l’exponent més interessant tant des del punt de vista formal com iconogràfic. Tanquen un període estilístic de dos segles i escaig d’una notable productivitat artística.

Entre la fi del segle XII i l’inici del XIII té lloc l’anomenat estil 1200, del qual Andorra la Vella n’és el màxim i únic exponent, no solament a les valls andorranes, sinó també en l’àmbit de la diòcesi d’Urgell.

Efectivament, aquest estil és el resultat d’una transformació molt influenciada per l’art bizantí renovat del final del segle XII, durant l’últim període de la dinastia dels Comnens, i que marca el camí cap al gòtic lineal.
Les pintures de Sant Esteve deixen enrere les pautes artístiques del ple romànic: la bidimensionalitat, rigidesa, color pla, composicions i temàtiques repetitives, etc. Ara se cerca el volum i la perspectiva, amb la posició de tres quarts, les figures són molt més humanitzades i, entre elles, s’estableix empatia, amb gestos expressius i sensació de moviment.

Per altra banda, la temàtica es renova gairebé en la seva totalitat, a excepció de la representació del Crist en Majestat i del tetramorf a la conca absidal: un cicle cristològic centrat en la Passió de Crist i escenes corresponents al baptisme a la zona de l’absidiola. Les composicions de les escenes segueix el ritme narratiu de les escriptures, i s’ordenen amb uns arcs i unes columnes que distribueixen els personatges i que donen pas a les arquitectures figurades de fons de la Jerusalem celestial, que contribueixen al vessant narratiu del conjunt.

Tot i que gran part de la zona de l’absis no s’ha conservat, es continua amb la representació d’una escena força coneguda: el Crist en Majestat (conegut com a Pantocràtor) i envoltat pel tetramorf (els símbols dels quatre evangelistes), del qual només s’ha conservat el brau alat de Sant Lluc (MNAC). Mentre que al tambor de l’absis es renoven les escenes de la Passió de Crist, que seguint l’ordre narratiu d’acord amb els textos evangèlics, el primer dels temes és el del Lavatori dels peus (Museu Nacional del Prado), l’Arrest de Crist (o el Bes de Judes), la Flagel·lació (les dues escenes que vol comprar el Govern) i, finalment, els fragments identificats amb la Coronació d’espines (MNAC) que es combinen amb la representació de la ciutat de Jerusalem celestial (MNAC), com a part dels Improperis i les sanefes divisòries del quart d’esfera de l’absis. Completa el conjunt la decoració de l’absidiola amb escenes del baptisme (MNAC).

El retorn de part d’aquest conjunt pictòric medieval a Andorra significa no solament recuperar un patrimoni que és nostre, sinó enriquir considerablement el que ja tenim. Així com les pintures de Santa Coloma, adquirides el 2007, aquestes obres integren el conjunt de béns que la història ens ha llegat i que formen part de les nostres referències i de les que cal transmetre a les noves generacions, alhora que són una carta de presentació per a tots els que ens visiten. Es tracta, en definitiva, d’una inversió moral, en tots els sentits de l’expressió.