Cal riure. Per no plorar, bàsicament. David Puerto hi posarà un granet de sorra, per ajudar-nos, amb ‘Pizpireto’, el xou que recala divendres al Centre de Congressos de la capital. ‘Stand up’ xou i això

Primera incursió a Andorra?
Absolutament, sí, en tots els sentits, no només per actuar, mai no hi havia vingut. No en sé res més que quan era adolescent hi havia gent que portava colònies més barates i coses així. Ara, els youtubers... l’imaginari col·lectiu. 

El xou?
Serà com sempre: interacció amb el públic i que siguin ells qui m’expliquin coses, sobretot sobre Andorra, que a mi m’agrada molt aprendre, saber. Després, una mica de monòleg, el típic de tota la vida, i una part de comèdia musical, per tancar. I cap a casa. Horeta i mitja, riure i desplegar l’essència Pizpireta: alegre, vivaç i coqueto, que és la filosofia del xou i de vida. 

Potser tens entre el públic un d’aquests súper youtubers.
Home! Tant de bo. Creixeríem en xarxes. Súper benvinguts, i si em volen fer una volta en Lamborghini, també, que mai no he pujat en cap. O si em volen ensenyar una casa de tres o quatre plantes, cosa que tampoc he trepitjat en la vida. En general, la vida opulenta, a tope de ganes de descobrir-la. 

També pot ser que et prostitueixin. 
Ah, no, això espero que no! Ho deixarem al calaix. 

El monòleg, l’‘stand up comedy’, s’hi manté l’efervescència o ha baixat el suflé?
Diria que és un gènere de tota la vida, com el teatre, és una art escènica més, la comèdia en viu. Més o menys públic? Diria que es manté, sigui al teatre, el cine, la televisió o les xarxes. Finalment, la comèdia és comèdia i la gent té ganes de riure. 

De debò que sí. 
Pel que fa a la interacció amb el públic, vaig ser jo qui més ho va impulsar, diria, i després va tenir un boom fort, un munt de gent a qui gràcies a déu ara ens va bé. Vaig estar molts anys menjant merda, així que ja ens toca començar a menjar bé. 

Es necessita cintura per incorporar el públic a l’espectacle, oi?
Pot ser, però en el meu cas va ser instintiu. Quan vaig començar, fa nou anys, em sentia massa jove, amb dinou anys, per dir des de l’escenari a un públic que era més gran que jo el que havia de fer. No tenia cap autoritat per al típic monòleg: “el que heu de fer a la vida és...” Quina autoritat tinc jo? Si estic en sòtan actuant, home! Millor parlar amb ells i riure i ja. Després ja em costava fer un monòleg normal, un text, perquè l’oblidava i em posava a xerrar amb la gent. 

Alguna reacció particular?
Home, jo si veig que la persona mostra una incomoditat desmesurada –això ho diu el llenguatge no verbal– jo paro. Un cop, a Múrcia, vaig preguntar a un home si havia menjat mai una polla i li va semblar fatal, va ofendre tant la seva virilitat, que fins i tot em va escriure a posteriori. He de dir que plantejava una posició bastant homòfoba. 

Mare de déu. 
En canvi, un cop a Madrid una noia em va dir que havia rigut tant que li havia baixat la regla... i que ja estava feliç perquè temia estar embarassada. Ja veieu, soc com una pastilla anti-baby. 

Efectes inesperats de l’humor. 
El públic el recapto molt a xarxes socials, on penjo aquestes petites interaccions. Després venen al teatre. 

Com vas començar?
La carrera bàsica comença anant als open-mic, un micro obert, demanar tanda i tenir entre cinc i deu minuts per provar el teu text, per corroborar que efectivament és graciós o que, al contrari, t’ho pensaves i resulta que no. Aleshores te’n vas cap a casa, plores i el corregeixes, el depures, poleixes, el  tornes a provar i així el nombre indefinit de cops que calguin fins que el personal rigui. 

Clarament i concisa explicat. 
Bàsicament aprens amb el fracàs. No és com el teatre, que escrius una obra i la representes i au, sense cap prova davant un públic real. La comèdia té de bo que per molt graciós que tu et pensis que ets, el jutge és el públic.

Mètode científic: assaig i error. 
Realment sí, ja veieu, estàvem Marie Curie i nosaltres. .