D’entre la munió de llibres que surten avui al carrer, n’hi ha amb molta personalitat, com aquest, d’Imma Puigcorbé, ‘Vaques. Històries d’una veterinària rural’, que presentava a El Refugi

Home! Per fi un llibre dedicat a les vaques! Tant cavall i tant gos era una injustícia. 
Oi que sí? Aquí només hi trobareu vaques, no hi ha res més. 

I per què?
Soc molt activa a les xarxes, explicant les meves peripècies com a veterinària i com a ramadera. Fa un parell d’anys, l’editorial Cossetània em va picar a la porta i m’ho va proposar. No m’ho vaig ni pensar! Ara bé, com que no em dedico a escriure i tinc el temps que tinc, vaja, el procés ha estat bonic però dur. 

El seu territori d’operacions... 
Treballo amb un equip de veterinaris a Vic i ens movem molt, perquè no hi ha veterinaris rurals, per moltes comarques. A l’Alt Urgell també m’hi havia estat durant un any i mig. 

No hi ha veterinaris rurals. Estem iguals animals i persones. 
Sí, sí, la cosa està fotuda. 

Al llibre...
Explico des de per què vaig decidir ser veterinària: als tres anys ja deia que volia ser com el Mauri, que era el veterinari que venia per la granja dels pares. Després em centro en l’època universitària i aquells començaments, que surts de la universitat i ets... tonto! Molta teoria i gens de pràctica.  

Després, les peripècies. 
Com el part d’un vedell amb dos caps. Muntar crosses per a vedells perquè es trenquen una cama i no s’hi pot fer cirurgia... a vegades cal molta imaginació. També explico casos on faig tot el que puc però l’animal no se’n surt. 

El vedell de dos caps?
No, no va sobreviure. Va néixer viu, però el pobre tenia també una malformació molt greu a les potes de darrere i el vam haver d’eutanasiar. 

Les vaques s’ho passen malament. 
Exacte, els animals pateixen. Ara bé, són diferents una vaca de muntanya que una de llet. Aquestes a vegades pareixen i ni se’l miren. Són caràcters. També hi ha vaques molt agressives defensant a mort el seu vedell. Tenen el seu caràcter. 

Servidora recorda una escena patètica, amb un vedell mort i la vaca trencava el cor. 
Quan les vaques pareixen, el nadó va untat amb els líquids del part, que hormonalment són molt atractius per a la vaca, per això els  llepen tant.  Fins i tot hi ha vaques que encara no han parit i prenen el vedell a d’altres. 

Ens ha trencat esquemes!
Però és cert que a vegades hi ha vaques que tenen el vedell i mor setmanes després i pateixen molt, i bramen, i el busquen. Trenca el cor, sí, es crea un lligam. 

De debò els infants d’ara no tenen ni idea de com és un vedell?
 I si només fos amb infants. També passa amb adults. S’ha perdut una generació sense avis que vivien a pagès. Et pregunten unes coses... És cert que hi ha gent que no sap ni d’on surt la llet. 

Per què hi ha pocs veterinaris rurals?
És una feina molt sacrificada. No és el mateix estar en una clínica que la nostra feina, molt física, amb animals que pesen cinc-cents quilos. Acabem amb problemes d’esquena. T’ha d’agradar molt. I no és neta, cada dia aixafo merda i m’embruto. Molt orgullosa, però no tothom hi està fet. 

Què li aporta? O potser ho deixarà per dedicar-se a escriure. 
No, no, no. És una feina apassionant. El noranta per cent dels cops salves una vida animal, la fas néixer... i la relació amb els nostres clients, amb els pagesos, és una relació de família. Entres a esmorzar, a fer cafè. Humanament t’aporta molt, també. 

Les estan passant magres. 
No fa tants anys que vaig començar a fer de veterinària i ja han plegat moltes granges. Aquest món es va fent molt petit i cada cop són menys. Fa molta peneta, la veritat. 

Els ha dedicat el llibre. 
Des de la primera pàgina.