Ho han aconseguit i s’envolen, els Ducks marxen a finals de mes cap a Dallas, per participar en la final mundial de robòtica. Angèlica Medina, la seva entrenadora, és la ‘pota andorrana’ de tot plegat

Una aventura, entre altres coses. 
Alguns dels alumnes ni tan sols han viatjat mai en avió, així que imagineu. 

El viatge, possible amb un micromecenatge. Us ho vau ‘currar’. 
Sí, vam fer molta campanya, vam fer moltes coses... vam plorar molt et diria. Hem aconseguit els diners, tot i que algunes de les entitats que s’hi han compromès pagaran a trenta i seixanta dies, així que encara sort que Regina, l’agència que ens organitza el viatge, ha avançat els diners. Els estem molt agraïts. 

Normal. 
Hem fet moltes coses. Una rifa solidària per a la qual molts comerços de la Seu van aportar articles, després vam posar una paradeta al mercat per vendre cosetes. Uns tallers... Ha estat moure’s molt i al final, tant els alumnes com jo, com a entrenadora, tenim tot el viatge cobert. 

Eren uns 25.000 euros. Són diners. 
Sí, i encara queda una mica per cobrir algun menjar. Uix! Quin alleujament, perquè patíem, no vèiem la llum al final del túnel. El cost d’inscriure’s a la competició ja són 1.800 dòlars. Les assegurances, el fet que han d’anar acompanyats... Tot suma.

Les institucions s’han portat bé?
Sí, sí. Des de l’Ajuntament ens ho havien promès de principi i ho han mantingut. Tot ha sortit rodó. 

Esteu fent les maletes. 
Marxem ja, el 29.  

Entrenaments al màxim. 
Exactament. Quan vam acabar la final nacional, la nostra idea era millorar el robot i fer-lo més competitiu, però anem molt justos de temps i no hi arribem... Així que l’hem hagut de tornar a muntar i programar tal com estava. Hem aprofitat per ajustar cosetes. Però sí, anem a tope. 

Expectatives? Amb tants països allà deu fer vertigen. 
Sí que en fa, de vertigen, sí. Expectatives? Sincerament, els equips que hi van estan en una altra lliga. Per a nosaltres és el primer any, el meu primer cop com a entrenadora, així que no pensem que puguem arribar massa lluny. No quedarem els últims, perquè el robot és molt bo i els alumnes, també. Però la idea és aprofitar l’experiència, que hi vagin, que mirin com estan construïts els altres robots, que parlin amb els altres equips i es mostrin els llibres d’enginyeria per veure com els han documentat... Es tracta que sigui un aprenentatge, de gaudir l’experiència. 

Aprendre i gaudir. 
És que serà magnífic, estem expectants, molt nerviosos. L’equip està nerviós, content, atabalat... tota una barreja d’emocions. Intento tranquil·litzar-los, com les famílies. Ells surten de la seva zona de confort, però amb persones de confiança, perquè anirem acompanyats. Tenim dinàmiques per gestionar-nos... Estaran bé. 

Sols pensar en tantes hores d’avió...
Sí, oi? Està lluny, ja ho podrien fer aquí, al costadet. Però com que no se sap quant es trigarà a tenir una experiència com aquesta, els aconsellem d’aprofitar-la bé, de mirar molt, d’aprendre tot el que puguin. Ho han de viure. 

I l’entrenadora?
També és el meu primer any. Jo treballo a Loopa, una empresa andorrana, i baixo a la Seu exclusivament per entrenar aquest equip de l’Institut La Valira. És el meu primer any com a entrenadora, tota sola, d’un equip. Confesso que tinc com la síndrome de l’impostor. Jo també tinc molta curiositat per veure com s’organitza aquest esdeveniment. 

Deu ser un gran muntatge. 
Ho he comentat amb companys que ja hi han anat. Els americans ho fan tot en gran, ho sabem, així que t’imagines aquell escenari enorme, tot ple de gent, de llum de projectors... Uah! També m’atabalo una mica, admeto. Però també n’aprendré molt. 

La competició, en què consisteix?
Treballem amb VEX. Hi ha una pista gran sobre la qual s’ha d’acomplir un repte. És molt interessant, perquè és molt col·laborativa, no es competeix contra els altres equips, sinó que els nens analitzen el repte, miren què es necessita per dur-lo a terme i poden establir estratègies amb altres equips.