Marie-Hélène Estienne signa, en col·laboració amb Peter Brook,  l’adaptació de ‘La tempesta’ shakespeariana que dijous vinent es representarà al Teatre Comunal. Raons per anar-hi? Totes

‘La tempesta’: què hi trobarem?
Shakespeare. Qui hi vagi trobarà La tempesta, trobarà la peça, si vol una resposta simple. Vam eliminar certes escenes que no són capitals. No és una aproximació a l’obra, si fos així, no l’hauríem volgut fer. 

De què ens parla?
D’un home obsessionat, d’un home bo que ha estat sacsejat, i ara busca en ell mateix la bondat. Per això s’endinsa en la tempesta. És la història d’algú que llança al mateix temps la venjança i el perdó. És fort. I mireu què en penso: si els polítics d’ara comprenguessin això, seria magnífic, serien savis. 

Si són bons lectors de Shakespeare o bons espectadors, ja ens podem donar per satisfets, oi?
Bé, però sí, no crec que siguin del tot indiferents. No tots. 

Quan s’enfronta a un text clàssic com aquest, ha de pensar molt en el públic actual? O és tal qual?
No, el que vam intentar és fer la peça accessible. L’acabem de presentar a Hong Kong i vèiem part del públic emocionar-se fins a les llàgrimes. Així que el text parla a tothom i aquesta versió està pensada per tocar més fàcilment, commoure. A banda de fer-lo accessible, com deia. Per a Peter [Brook] l’accessibilitat és capital. 

És per això que els clàssics són clàssics, perquè parlen a tothom. 
Sí, però puntualitzo que el cas de Shakespeare és especial, estrany, perquè és més que un clàssic, o no ben bé un clàssic, sinó un personatge peculiar.  Gens ordinari. La seva obra... no sabria ni trobar-li un qualificatiu, per la seva modernitat, per la invenció, per la comprensió... és el geni. No troba?

Absolutament. Però és una obra prou coneguda?
Sí, sí, ja ho veureu en la representació a casa vostra. Quan vam passar per Hong Kong, i amb una representació en francès, que no era tan evident, va ser molt, molt, molt ben rebut. La gent entrava a l’obra sense problemes. També en les escenes còmiques. 

Una certa por del llenguatge que empra?
Sí, això és una mica cert. És per això que ens vam decidir per representar l’obra en francès, perquè no té la càrrega extrapoètica de l’original anglès, així és més accessible. 

Per entrar en els clàssics, cal fer-ho des de petits? 
No, no crec. Està bé atreure el públic jove, però tots els públics són benvinguts, no es pot delimitar un públic. Tampoc està en l’esperit de Peter. No hi ha edat per gaudir dels clàssics. Ni importa si es coneix o no prèviament. Igualment arriba. 

No ho dubtem. Volíem dir si la formació sovint oblida els clàssics, també en música?
Sí, això és cert, lamentablement. Així que si podem ser d’ajuda per a aquest costat, fantàstic. Peter treballa per obrir el teatre a tothom, el màxim possible. Per exemple, fent que l’entrada per veure Shakespeare no sigui més costosa que un bitllet de metro. Però no va funcionar. 

Vostè va començar pel periodisme. 
Sí, sí, estava bé, però què voleu que us digui, em va interessar més treballar amb Peter. Sentia una veritable necessitat d’aproximar-me a l’art dramàtic.  Volia escriure per a, no sobre. Li vaig demanar de treballar amb ell. 

Els periodistes escrivim sobre allò que fan els altres, però no fem res per nosaltres mateixos. 
Sí, sí, sí. Jo no volia continuar així, sentia la necessitat d’anar més lluny. 

No la molestem més, però animi’ns a venir a la representació. Per si algú en dubta. 
Veniu per ser humans, per ser tocats per l’emoció, per viure per uns instants una altra cosa que la vostra vida ordinària. És útil el teatre quan us emociona. Ens canvia una mica per dins: sempre hi ha alguna cosa que hi queda. 

Té capacitat de convicció. Diria que vindrem. 
Peter sempre considera que, si en una representació una sola persona en surt emocionada, l’esforç ja ha valgut la pena.