Premiat al VOC – Festival Òmnium de Curtmetratges amb ‘Traca’, Marc Camardons pot veure cada dia més a prop això d’un futur al cinema. A banda, s’ha sumat definitivament a l’equip de l’Ull Nu

Com és de rigor, felicitats pel premi abans que res. 
Moltes gràcies. Doncs és un curt rodat fa ja un any i escaig, i després de fer-lo voltar per diferents festivals, al VOC ens van seleccionar i vam acabar guanyant el premi del públic a millor curt de ficció, així que encantats. 

De què va ‘Traca’?
Quatre amics surten de festa per Sant Joan, hi ha pel mig alguna relació mig sentimental, sexual en tot cas, i provoca una situació que va escalant al llarg de la nit fins a desembocar en violència, per l’homosexualitat una mica reprimida. 

Dur. 
Sí, és un tema dur, però perquè volíem parlar de com encara avui en dia les adolescències queer, o les que es mouen en tot cas una mica en els marges, les que no segueixen els patrons establerts, continuen sent amagades, demonitzades. En tot cas, reben una escassa comprensió. 

Hauria d’estar superat.  
Doncs ja veieu. No deixen de produir-se aquestes situacions que no són pròpies d’una situació romàntica. 

Cal posar-ho sobre la taula.   
És un curt fet des de la ràbia, un curt que parteix de la ràbia que sento jo mateix, com a persona queer, o com a persona als marges del que és l’heteropatriarcat. No deixem de ser persones a qui se’ns ha robat l’adolescència d’alguna manera. No hem pogut experimentar una adolescència que altres joves dins de la norma sí que han pogut experimentar. Dins d’aquesta reflexió, ens ha sortit un curt que afavoreix el fet de poder pensar sobre aquesta mena de violència sistemàtica. També crec molt, soc molt partidari, de la creació des de la ràbia, a través de l’exageració si voleu, per donar visibilitat a problemàtiques reals. 

Algunes, les veiem contínuament a les notícies, per desgràcia.  
També n’hi ha de no tan extremes, sí, però hi ha violència verbal, violència física. 

Som tan animals!  
No ens podem enganyar, encara existeix aquesta violència, tant cap a col·lectius minoritaris com envers les dones, com a persones racialitzades. Des de l’art, des del cinema, hem de posar-ho al punt de mira, provocar la reflexió, el debat. 

Bona plataforma, l’audiovisual, per arribar a molta gent. Millor que un assaig filosòfic, oi? 
El cinema, l’art en general. Però sí, entenc la immediatesa de l’audiovisual, i en aquest cas, un curt de dotze minuts, que gràcies al festival s’ha vist en cent sales. És una manera còmoda per arribar. També un llibre o un article és una bona via per transmetre una idea, és clar, però el cine ofereix aquesta manera més visceral, immediata. 

En què estàs, a banda? 
Enguany, de codirector del festival Ull Nu a Andorra, amb l’Hèctor Mas. Estic molt content, és clar, preparant l’edició d’enguany. Que aprofito per ficar la cunya i convidar tothom que vingui, perquè serà una edició boníssima. A banda, estic en la postproducció del meu últim curtmetratge. 

L’Ull Nu  està a les portes.  
Del 8 al 12 de maig, sí. Hi haurà projeccions, concerts, xerrades... Moltes, moltes activitats. 

Està molt consolidat, molt fort.  
Sí. L’Hèctor l’ha fet créixer, l’ha arrodonit com un festival molt complet,  amb la importància que mereix. 

Des d’una base molt jove... tot i que cada cop ho sou menys.  
Sí, oi? Però som joves tots, sí, així s’hi ofereix un punt de vista més modern, més contracultural, no portem res que sigui mainstream, deixem molt espai als joves artistes, també d’altres disciplines perquè muntem instal·lacions, concerts... Però tot per a un públic transversal, també per a les famílies, però fet des d’un prisma jove. 

I el curt? 
El vam rodar fa mig any, per la zona de l’Alt Urgell. És el treball final del màster en direcció a l’ESCAC. Ja us el presentaré, ja.