Potser jo no sé el que és guardar fusta al moll, ho reconec, però sabeu vosaltres el que és dinar amb Maurice de Bevere, Morris, en una taverna de la Ribera mentre l’home et dedica una vinyeta de Lucky Luke? Doncs no us amoïneu, que ara mateix us ho explico.

Va ser al Saló del Còmic de Barcelona del 1994. Feia dos anys que el Diari d’Andorra –tinc un passat, ningú no és perfecte– m’hi acreditava i això em permetia colar-me fins a la cuina. Aquell dia vaig anar per fer temps a una conferència d’Antoni Guiral, grandíssim especialista en la història del tebeo. Parlava de la influència de les pel·lícules de l’Oest al còmic, cosa que tenia el seu suc perquè les historietes de l’Oest sempre van tenir més sortida a Europa que no als EUA, pensa en Blueberry. Vaig arribar una mica tard i vaig seure cap al fons. A la fila del davant em va cridar l’atenció un home que seia sol. El perfil em resultava vagament familiar, em vaig desentendre del que explicava el meu amic Antoni i hi vaig estar rumiant. Fins que al final se’m va encendre la llumeta: “I si és...?” Tímidament vaig provar sort:

–Maurice!?

–“Oui” –va dir, igualment tímid, mentre es  girava cap a mi.

–Maurice de Bevere?

–“Oui, oui.”

I així és com vaig conèixer el gran Morris, el pare de Lucky Luke. Un home  encantador, educadíssim, gran conversador. Amb el meu francès macarrònic vam quedar que parlaríem quan acabés la conferència. I no només vam parlar, sinó que vam anar a dinar a un bar de menús que hi havia al davant de l’estació de França, on aquell any feien el Saló. Ens hi vam tirar tres horetes. Una delícia, perquè l’home no parava de parlar. Mentre dinàvem m’anava dibuixant un Lucky Luke, i jo patia perquè no es taqués aquella relíquia. Va tenir el detall de deixar-li el cigarret als llavis. No era evident, perquè el 1984 l’OMS li havia concedit una medalla honorífica perquè havia accedit a canviar el cigarret sempitern per un bri de blat, com les pistoles dels polis d’E.T., que fa uns anys van canviar per uns rudimentaris telèfons mòbils.

En fi, que estic molt orgullós d’aquesta vinyeta, una de les joies de la col·lecció del museu, i d’haver compartit una tarda estupenda amb Morris. Deu ser el meu costat mitòman, perquè el cert és que mai no vaig ser un devot de Lucky Luke. M’agradava, és clar que sí, i encara conservo el primer àlbum que me’n vaig comprar, Fuera de la ley, de Toray, a mitjans anys 60. Eren els anys daurats de Morris, que havia creat el personatge del 1947 a la revista Spirou. Primer ell mateix s’ho feia tot ,guió i il·lustracions. Quan torna de l’aventura americana, el 1955, coneix Goscinny i comencen una col·laboració tan feliç i fructífera com la que el mateix Goscinny va tenir amb Uderzo. Amb obres magnes com La diligencia. El dibuix de Morris era elegant, simple, tenia estil. Però Goscciny li va aportar un plus, humor i riquesa de personatges. Són creació seva secundaris de luxe com els Dalton, Calamity Jane, Rantanplan, el perro más tonto del Oeste (sobretot, per al cavall de Lucky, Jolly Jumper). I seu és el gag de Lucky, més ràpid que la seva ombra, per exemple.

Morris, en fi, va morir el 2001, i no va haver-hi ocasió de portar-lo a la Massana. Però n’hi ha prou de fullejar un àlbum de Lucky Luke per tornar en aquells anys que érem feliços i no ho sabíem, mentre cavalcàvem cap a l’horitzó amb els lleials Jolly Jumper i Rantanplán: “I’m a poor lonesome cowboy/ and a long way from home...”

Una vinyeta, per cert, que també es deu al geni de Goscinny.