Classificat per als Jocs Olímpics que se celebraran a París l’estiu vinent. El palista del Club Cadí Canoë-Kayak es va assegurar plaça en C1 masculí. L’esportista és un dels fruits del Parc Olímpic del Segre. Repassem-ho amb ell

Ja estàs tocant París amb les dues mans. 
És una cosa que somiava fa anys, sí, anar als Jocs Olímpics. Evidentment que el pròxim pas és poder estar en la lluita per les medalles. Però de moment és el primer pas, sí, poder anar a París. Són molts, molts anys d’entrenament. Ja porto quinze anys remant, i la veritat és que he treballat molt dur per arribar-hi. De moment sembla que dona fruits. 

Espantat? 
No, no, amb ganes. Sé que m’estic trobant bé remant, que puc competir a un bon nivell i, en un cas ideal, estar a les medalles.  

Ets, dèiem, un dels fruits del Parc Olímpic del Segre.  
Bé, el pare havia estat entrenador olímpic a Atlanta el 1996 i la veritat és que des que vaig néixer que ell treballa al Parc del Segre. Amb vuit anys em va introduir al món de les piragües, amb nou em va inscriure al club Cadí, en uns cursets d’estiu, on vaig començar a veure de què anava el piragüisme i, un cop vaig perdre la por, vaig seguir remant, em va començar a agradar molt, van venir les competicions i de seguida vaig veure com m’agradava i que m’agradaria dedicar-m’hi. 

Si el parc no hi fos... 
La meva història hauria estat completament diferent. La veritat és que les instal·lacions que tenim són increïbles. L’oportunitat de remar des de petit m’ha donat molt bagatge, moltes oportunitats també. Veure a casa competicions d’alt nivell cada any, veure com els millors palistes entrenen és una inspiració. Fa créixer. 

Alguna primera imatge? Primer record? 
Quan tenia onze o dotze anys, que obren el canal al matí i durant tot el dia no tanquen el ràfting, podia estar aquí hores i hores remant. Sense parar i sense avorrir-me. Crec  que això és el que crea la base d’un piragüista. 

Ara que  fan  visites guiades. Un raconet especial? 
Home, el canal, per descomptat. Però cap punt en especial, m’agrada bastant tot el canal. Recordo quan no érem capaços de baixar tot el canal sencer: les aigües braves tenen la seva dificultat. Apreníem a gestionar la corrent, com no bolcar-se, com agafar bé els corrents d’aigua i, a poc a poc, anar millorant. Anar passant per diferents grups, diferents entrenadors i anar evolucionant. És com una escala i has de pujar pas a pas. 

Dominar corrents, no bolcar... com a la vida? 
L’esport serveix per a la preparació mental, per com s’afronta la vida, per saber gestionar pressions, saber gestionar l’exigència amb tu mateix. Tot aporta. També t’ensenya a tenir una disciplina que, sense l’esport, veig més difícil. 

Consells precisos del pare? 
Cap en especial, però sempre m’ha repetit, com els entrenadors, que estem aquí per entrenar, per competir, però sobretot per gaudir-ne. Si no gaudeixes a l’aigua, no te’n sortiràs. El millor és gaudir de remar, de la sensació de navegar, i a partir d’aquí les coses surten. Si no li trobes el gust, si és un patiment, acabes fracassant. Com en tot a la vida. 

La sensació de navegar? 
Hi ha etapes. Al principi, tens aquella sensació de por, d’incertesa, de no saber què passarà. A poc a poc vas trobant la sensació de control, malgrat certa por, i penses què passarà si bolco. Un cop domines, la sensació de remar i controlar és increïble, la velocitat a dins de l’aigua, la fluïdesa...

Quan bolques... 
De nens ja aprenem a donar la volta. L’esquimotatge és la tècnica per fer-ho. Intentem fer-ho sempre, i si no te’n surts, que passa sovint mentre aprens, sortir nedant perquè no hi ha més opció. 

En quin moment decideixes ser professional? 
No hi ha un moment claríssim, però és cert que era bastant competitiu, des de nen, m’agradava reptar-me a mi mateix. En veure que en competicions catalanes i després estatals, amb tretze o catorze anys, me’n sortia bé, va créixer l’ambició, fins que amb setze vaig entrar a l’equip júnior. El 2017 estava a l’absolut, que amb disset anys és relativament aviat. Van ser els moments de dir-me “vull anar a més, vull sacrificar coses per arribar a ser el millor”. 

Comencen a arribar els títols.  
El primer important va ser, amb tretze anys, el campionat d’Espanya infantil, que vaig guanyar en caiac i canoa. El primer any amb l’equip júnior vaig arribar a la final a l’Europeu, i el 2017 també vaig arribar a un Mundial. Quedar en catorzena posició ja va ser el moment de dir que estava sortint. I vaig quedar subcampió del món júnior aquell any. Vaig dir, m’ho puc creure, ara anem a tope. 

Ara què? 
Serà intens. Estarem a Praga entrenant. Després l’Europeu absolut a Eslovènia i una setmana d’entrenaments a París. Copa del Món a Praga, Copa del Món a Cracòvia. I a París a tope. 

Ser un referent per a altres joves pressiona? 
No sé si una pressió, però és una cosa a tenir en compte, per ser exemplar, ser agraït. Quan jo començava també m’emocionava: remem a la mateixa hora que la Núria Vilarrubla! Era el referent. 

El parc per a la ciutat? 
Potser la gent de la Seu  no valora, per exemple, que tinguem una Copa del Món cada any, i és molt difícil. Sols n’hi ha cinc cada any al món, i aquí en tenim cada any. Ens imposem a moltes ciutats arreu del món. Som dels canals que més competicions hem tingut els últims trenta anys. Això per a la Seu és molt bo. Un parc que està en funcionament i dona tanta vida a la Seu en tot moment. No viu d’esquena, però n’estem tan acostumats... No sé si ho valorem prou. 

Per cert, el tiet fa espeleologia, t’hi veus?
No, no, crec que em donaria una mica de claustrofòbia. Mai no ho he provat, però tan a sota de l’aigua...
.