Segur que recorden el cas d’Amanda Gorman. Sí, home, la poeta ianqui –afroamericana, per concretar– que va recitar un poema seu a la presa de possessió de Joe Biden, ara fa quatre anys –quins temps, oi?–, i que arran de l’èxit mediàtic es va venir amunt i va decretar que la seva obra només la podia traduir un ésser humà que fos dona, jove, poeta i preferentment negra. Ni home, ni adult, ni molt menys blanc.  Mai no vaig acabar d’entendre els motius de l’adverbi, aquest preferentment: és menys significatiu ser negra que ser dona o que ser jove? Es veu que per a la bona Amanda sí que ho és, però tant li fa. El que m’hi ha fet pensar és Dique, l’epsectacle que la companyia Nova Galega de Danza presentarà el 21 de març al Prat del Roure, i no perquè sí sinó perquè quinze dies abans se celebra, ja saben, el Dia internacional de la dona.

Resulta que Dique recrea el sensacional i desconegudíssim episodi de les 200 senyores que entre el 1874 i el 1879 van participar en la construcció de l’anomenat dic sec de la Campana del Ferrol, la major infraestructura hidràulica –formava part de les drassanes de la base naval gallega– de l’Europa del moment: fa, i ho diem en present perquè encara està en actiu, 145 metres de llarg per 27 d’ample i 12 de profunditat, i es van haver de retirar 245.000 metres cúbics de terra, prop de 174.000 tones de pes. Aquesta és la feia que feien aquelles dones, anomenades estibadores: retirar la pedra ila terra de l’enorme forat. A mà i a pes, a força de cistell. Es diu que cadascuna va transportar durant els cic anys que es va allargar l’obra 58.000 cistells. Només comptar-los ja cansa. Imaginin arrossegar-los. Un a un.

Aquesta és la història que recrea Dique. Una història que ignoraven la majoria dels ferrolans i amb la qual el director de Nova Galega de Danza, Jaime Pablo Díaz, es va toar pr asualitat, i que ha convertit en un espectacle que, en la línia dels anteriors –l’any passat va desfilar amb Berro per Transversals, i fa dos, pel Contradans d’Ordino– combina el folklore i la música tradicional gallega amb la dansa contemporània. Una història, diu Díaz, on conflueixen “tradició i modernitat, força i resiliència, sindicalisme i empoderament, solidaritat i comunitat, celebració i renaixement”.

I si evocàvem al començament el cas d’Amanda Gorman és perquè el mateix director exhibeix les credecnials femenines del muntatge, on tot l’equip artístic i tècnic, des de les ballarines a la directora d’escena (Marta  Pazos), la coreògrafa (Belén Martí), la compositora (Clara Aguilar), l’escen`pgrafa (Clàudia Vilà) i la il·luminació (Cristina Bolívar) son dones. Totes, menys el director, és clar. És cert que el mateix Díaz sosté que més que un missatge Dique pretén “posar en valor” un episodi pràcticament desconegut, amb l’agreujant que el motiu pel qual aquelles 200 dones van ser contractades per treballar com a estibadores va ser exclusivament que percebien un salari tres vegades menor que els seus col·legues masculins. Per això el conseller de Cultura, Valentí Closa, insisteix que la de Dique és una història “que ens interpel·la, que ens convida a refelxonar sobre si en matèria d’igualtat hem avançat tant com ens pensem”.

Òbviament no, perquè si bé gràcies a Dique coneixerem ara la peripècia de les 200 estibadores, ho continuarem ignorant tot sobre els altres mil homes, mil, que s’hi devien deixar igualment la pell. Cobrant tres vegades més, això sí. En qualsevol cas, igual que no s’acaba d’entendre per què Gorman vacil·la i no s’atreveix a exigir que les seves traductores siguin negres i prou, tampoc veig per què tot l’equip artístic i tècnic de Dique ha ser femení, però en canvi el director pot ser un home i no passa res.

Ja em poden dir tiquis miquis.