És prudent i no s’atreveix encara a afirmar-ho de forma categòrica, però la intenció és clara: tornar a la Biennal de Venècia, i tornar-hi ja. És a dir, la pròxima edició, la del 2026. Deixar passar un altre cicle venecià seria dir pràcticament adeu a la biennal, després d’haver-hi faltat a les edicions del 2022 i del 2024. El que està clar és que el format serà totalment nou: no hi tornarem sols, sinó compartint seu amb un o més petits Estats. San Marino és l’opció més ben encarrilada, després dels contactes que es van establir a l’última edició del L’Andart, on San Marino va estrenar la secció País convidat, i el cert és que la ministra de Cultura, Mònica Bonell, no descarta que s’hi afegeixi un tercer inquilí. L’objectiu és evident: retallar la factura de Venècia, que es cruspia cada cicle mig milió d’euros, bona part dels quals s’enterraven en el lloguer de la seu. En l’edició del 2024, la delegació de San Marino es va hostatjar a l’anomenada Fucina del Futuro, un espai ampli i diàfan molt ben situat al carrer San Lorenzo, que no és pròpiament l’Arsenale, el rovell de l’ou de la Biennal, però que n’està molt a la vora. Nosaltres només vam repetir a les dues primeres edicions, la del 2011 i el 2013, a l’església de San Samuele; a partir d’aleshores vam anar pul·lulant: el 2015, a l’Spiazzi Castello; dos anys després, el Palazzo  Cappello-Memmo, i en l’última participació, el 2019, a l’Institut Santa Maria della Pietà.

Hi havia prevista una visita de cortesia de Bonell a la Biennal, que hauria servit per conèixer de primera mà les condicions del piset. No va poder ser, i es va substituir per una reunió virtual on es va acordar tirar endavant un projecte comú. La ministra és conscient que la maquinària s’ha de posar en marxa immediatament, perquè els projectes que participen en la Biennal són de llarga gestació. La primera decisió que caldrà prendre serà el format de la convocatòria. Recordin com l’interès dels artistes per participar-hi es va anar desinflant de forma dramàtica, dels 32 candidats que es van presentar a la primera edició, la del 2011, als set del 2017. La de 2019 va ser la del cas Keshta, amb sospites fundades que el resultat es va cuinar als despatxos: dos artistes, Philippe  Shangti, finalment el guanyador, i Martín Blanco, van arribar a la fase final, i un tercer, Ahmed Keshta, va denunciar dos anys després que se l’havia instat a retirar la candidatura amb la promesa que seria l’escollit en l’edició del 2021, que no es va convocar, recordin, a causa de la Covid.

En qualsevol cas, el ministeri ja havia decidit que a partir de l’edició del 2021 se suprimiria el concurs d’on havia sortit sempre el projecte de la Biennal, que seria el comissari qui designaria directament l’artista i que tots dos dissenyarien el projecte final. Com fan la majoria de països, vaja. El ministeri no té encara clar si serà aquesta la via, però vist el desinterès creixent que havia generat el concurs, sembla que el comissari plenipotenciari hauria de ser el punt de partida per al retorn a Venècia. Recordin que s’han succeït en aquesta funció Pedro de Sancristóval (2011), Henri Périer (2013 i 2015), Míriam Ambatlle i Javier Balmaseda (2017) i Eva Martínez (2019).