Vaig començar el meu festival amb les germanes Katia i Marielle Labèque, que van signar un concert de piano a quatre mans: la Trilogia Cocteau, de Philip Glass. Va ser fascinant veure com es complementaven, una és molt més expressiva en els seus moviments i expressions facials que l’altra. Impressionant veure un concert a l’Auditori Nacional, una veritable joia que permet estar molt a prop de les pianistes i no perdre’s gairebé res del seu joc de mans.

La representació Les Nuits Fantastiques, de l’actor Lambert Wilson i l’arpista Xavier de Maistre, dissabte a l’Auditori Nacional, també va sorprendre per la seva enorme qualitat, ja que de moment és una única representació. L’obra barrejada la música de Debussy i Renie, interpretada per l’arpista De Maistre, amb la interpretació de Lambert Wilson d’alguns textos d’autors emblemàtics. L’actor està acostumat a interpretar tota mena de papers, així que posar-se a la pell d’un assassí o d’un rossinyol, llegint els magnífics textos d’Edgar Allan Poe o d’Oscar Wilde, era cosa senzilla per al parisenc. Va ser un privilegi poder assistir a la col·laboració entre aquests dos artistes, ja que serà segurament l’única vegada que oferiran Les Nuits Fantastiques al públic. Són aquestes joies que ens ofereix el ClàssicAnd, que són extraordinàries. De vegades un no s’adona que aquestes representacions s’inauguren a Andorra i no a París, Madrid o Londres.

Què va convèncer Lambert Wilson a fer aquest projecte? “Els textos. Em fascina Edgar Allan Poe, és la imaginació del perill, aquesta espècie de culpabilitat fa que el protagonista senti el batec del cor de l’home que ha matat, que em sembla extraordinària. Tanmateix, és el text d’Oscar Wilde el que més em va fer vibrar. Imaginar que el poeta està parlant de la seva pròpia vida quan parla d’aquest rossinyol que se sacrifica perquè té una altíssima idea de l’amor. És d’una tristesa infinita!”

És aquest costat intel·lectual de l’actor francès el que captiva. Guanyador del premi Jean Gabin l’any 1990, ha rodat amb Claude Chabrol, André Téchiné, Benoît Jacquot i Philippe de Broca, també amb Lana Wachowski a la franquícia Matrix, entre d’altres. Durant quaranta anys de carrera ha participat en més de 100 projectes cinematogràfics: “M’agrada el repertori romàntic, requereix no témer l’exaltació. He llegit molts textos amb músics que tocaven Musset, Chopin... Aprofito qualsevol ocasió de col·laborar-hi. M’atrauen les propostes originals. Continuo cantant però ja no Bach, per la seva gran exigència. Aquest estiu donaré representacions a partir del 24 de juliol a Saint Jean Cap Ferrat, en diem Old Friends, ja que el pianista i jo som vells amics i les cançons d’Yves Montand són els nostres old friends. El teatre m’encanta, però no el seu ritme. Representa molta repetició al llarg d’un any de la meva vida, i per això prefereixo el ritme de les pel·lícules. Tot i que em fascina la qualitat dels textos teatrals. Amb Molière i Shakespeare estem confrontats a les grans preguntes de la humanitat, i això és el que més em satisfà”.

Mirant la seva carrera, hi ha alguna cosa que canviaria? “Si pogués tornar enrere en el temps, no tornaria a França després de graduar-me a Londres, em quedaria allà perquè estàs a un pas dels millors projectes del món. Les passeres entre el West End i Broadway són directes. Hi ha una connexió que no existeix amb París. Quan vaig actuar a Londres amb Judi Dench, estàvem connectats a través de la llengua anglesa amb el planeta sencer. Ara busco un projecte que em permeti reinventar-me. Perquè en el cinema solen proposar-te projectes similars a l’últim que has fet. Estic fart de fer de diplomàtic o banquer. Busco nous desafiaments”.

Aquest últim desig no ha caigut en oïdes sordes. Esperem que Lambert Wilson torni aviat a Andorra per actuar en una superproducció que, si els astres es confabulen, es rodarà al Principat. De moment, li ha cridat l’atenció el país, ja que “després de visitar els castells càtars –de Carcassona a Perpinyà– vaig descobrir aquí també aquests paisatges i aquesta cultura tan captivadora. Els Pirineus són fascinants, és un territori gairebé wagnerià, amb aquestes muntanyes, aquests boscos foscos, no és desgavellat imaginar que les valquíries podrien fer una aparició. Hi ha alguna cosa més primitiva i també més romàntica que als Alps, i és aquesta barreja autèntica que em fascina”.

Queden pocs grans actors a França, i en un temps en què alguns dels més grans estan sota lupa, és un enorme plaer poder parlar de literatura, música, cant i del setè art amb un intel·lectual com Lambert Wilson, el principal desig del qual seria tenir més temps per llegir encara més.