Rodríguez Areny evoca el pas per la secció oficial del festival de gènere més important del circuit.

Fa tres anys no hi havia cap director andorrà que hagués trepitjat mai Sitges. La secció oficial del festival internacional de cine fantàstic de Catalunya, el més important entre els festivals de gènere de la nostra galàxia, i diríem que de l’univers sencer. Doncs bé, Álvaro Rodríguez Areny s’hi va estrenar el 2016 amb Wolves, el seu primer curt, i l’any passat hi va tornar amb Le Blizzard, el segon. Així que ell tot sol ha aconseguit en tres cursos infinitament més que tots els nostres cineastes al llarg de tota la història.
Ho tornem a dir avui, tot i que segur que ho recordeu perquè ho hem explicat altres vegades, per posar la proesa en el context que es mereix i perquè diumenge va fer exactament un any que el director encampadà hi va desfilar amb Le Blizzard. Efemèride que val la pena celebrar com es mereix, perquè no sabem quan hi tornarem a veure una producció nacional  a Sitges.

La primera pregunta sembla òbvia: hem sentit fins a l’extenuació que Sitges és el rien ne va plus dels festivals de gènere. Però, n’hi ha per tant? “Pensa que aquesta és la 52a edició, i que fins i tot Hollywood l’ha reconegut com a festival qualificador dels Oscar: qui guanya aquí opta a ser nominat per competir-hi. És un festival de categoria A, al mateix nivell que Toronto, Canes i Venècia. Estem parlant del grand slam dels festivals! I si bé no pot competir-hi en pressupost, Sitges és sens dubte la referència mundial en cine de gènere.” Ell mateix pot donar fe d’aquest lloc de preferència que el festival català ocupa dintre del circuit: “No exagero si dic que una vintena de les més de noranta seleccions de Le Blizzard les devem al simple fet d’haver passat per aquí. Qui vol gènere sap que el que es projecta a Sitges va a missa, i que et seleccionin per a la secció oficial et posa al radar. Et facilita molt les coses”.

Ho diu ell i sap del que parla. I hi ajuden també les seleccions a altres festivals de primera fila –dintre del fantàstic– com el Fantasia de Mont-réal i l’ScremFest de Los Angeles. Le Blizzard ha desfilat per tots tres i potser això explica l’interès de la productora californiana Gunpowder & Sky, que projectarà a partir del gener el curt per Dst, el seu canal de YouTube consagrat a la ciència-ficció.

Però si es treu la granota de director, Sitges continua sent un lloc especial, diu, una mena de paradís per al cinèfil, capaç d’atreure actors i directors de primeríssima fila mundial. Aquest any han sigut Asia Argento, Patrick Wilson i Maribel Verdú. L’any passat, Ed Harris, Peter Weir i M. Night Shyamalan: “No és que sigui especialment mitòman, però per mi, que he seguit de molt a la vora la carrera d’Ed Harris, poder-li demanar que em firmés un CD de la primera temporada de Westworld no té preu. A Canes o a Venècia m’hauria hagut de conformar a veure’l desfilar per la catifa vermella. Sitges és un festival gran, enorme, que ha sabut conservar la proximitat dels petits”.

És clar que no tot són flors i violes. Per començar, la secció de curtmetratges va ser relegada fa un parell de cursos a la sala Tramontana, que amb 400 butaques no es pot considerar petita per als nostres estàndards però que ho és si la comparem amb l’auditori principal de Sitges, amb aforament per a 1.600 espectadors i una pantalla descomunal: “Però Sitges cada any creix més.” Una hipertròfia que l’organització ha intentat frenar aquesta edició: “Es programaven tantíssimes pel·lícules que era impossible arribar a tot. I això que jo no faig com Hèctor Mas, que se’n va cruspir una desena el cap de setmana. Amb un parell al dia en faig prou.”

Com es poden imaginar, Rodríguez Areny va desembarcar diumenge a Sitges. Aquesta vegada com a espectador ras, tot i que dissabte es projecta Le Blizzard a Curts a la fresca, secció paral·lela i fora de concurs: “Un somni, en fi, perquè aquí em sento com a casa i l’ambient és sensacional.” I si el pròxim curt no passa el tall? “Sé que pot passar i que no és fàcil que et seleccionin ni tan sols una vegada. Però la veritat, em sabria greu. Per a algú que es dedica al fantàstic, competir aquí és el súmmum”.