Cal Cintet i casa Guillemó no figuren a l’Inventari General del Patrimoni, i les obres no requereixen per tant autorització del ministeri de Cultura.
Al febrer va ser cal Cintet: la façana va aparèixer folrada de bastides, i al cap d’uns dies el cimbori del pis superior –perquè no és ni una galeria ni un claustre, sinó un cimbori– ja no hi era. Tornarà, però haurem d’esperar els tres anys que està previst que s’allargui la restauració integral de l’edifici, construït el 1843 i que conservarà la façana original, amb els carreus d’estuc, els balcons, els ulls de bou, fins i tot el rellotge de sol entre els balcons centrals i naturalment el cimbori. La resta de l’edifici es refarà de dalt a baix, segons la propietat.
Això era al febrer, dèiem. Però és que ara fa tres setmanes on van aparèixer més bastides va ser a la veïna casa Guillemó. D’acord: només al cos lateral de l’edifici, on fins als anys 50 hi havia hagut la galeria coberta. Però el cert és que fa mesos que hi ha moviment, que a la part del darrere, que dona al Cap del Carrer i que havia sigut la casa dels masovers, s’hi ha instal·lat un contenidor i un tub de desguàs, i que el desembre del 2017 el servei de Patrimoni va fer uns calcs del que queda dels sis medallons –probablement de principis del XIX– que decoren la façana d’aquest casalot erigit el 1730.
És evident que cal Cintet i casa Guillemó constitueixen juntament amb casa Molines, cal Sabater, casa Rossell i cal Coletes el rovell de l’ou de la plaça Benlloch, el més semblant a un quilòmetre zero oficiós que tenim per aquí dalt. La historiadora Raquel Lacuesta la posa a la canònica Història d’Andorra dirigida per Ernest Belenguer com un exemple d’arquitectura amb clara voluntat “modernitzadora”, inspirada en els palauets impregnats de “neoclassicisme romàntic” que triomfaven a la Catalunya vuitcentista. No busquin gaire, perquè no trobaran res de semblant a tot el país: la plaça Benlloch és un vestigi urbanístic i arquitectònic únic.
Per això mateix se sorprendrà probablement el lector quan descobreixi que ni cal Cintet ni casa Guillemó ni casa Molines ni cap dels altres edificis de la plaça figura a l’Inventari General del Patrimoni. No és una qüestió secundària. Com insistien ahir dos experts que coneixen al mil·límetre la Llei del patrimoni cultural, l’Inventari serveix precisament per garantir la preservació dels béns que hi consten. L’article 18 és claríssim: “Qualsevol modificació que es pretengui realitzar en un bé immoble inventariat ha de ser comunicada al ministeri tres mesos abans de sol·licitar la llicència urbanística (...) El ministre pot denegar l’autorització de les obres sempre que iniciï expedient per a la declaració de bé d’interès cultural”. No figurar a l’Inventari eximeix d’aquesta comunicació prèvia, i per tant la propietat pot intervenir-hi sense cap fiscalització pública. Com a mínim sobre el paper, que les obres respectin o no la naturalesa de l’edifici en dependrà en aquest cas de la seva sensibilitat i de la seva bona voluntat.
El precedent: Casal i Vall
No es tracta d’un cas teòric: només cal remuntar-se a Casal i Vall per comprovar que un edifici que no disposi de la mica de protecció addicional que comporta l’Inventari General corre el risc cert d’acabar a terra, per molt que sigui un exemple únic de l’arquitectura racionalista del país. Això és exactament el que va passar l’octubre del 2013.
En el cas de la plaça Benlloch, i com recorda la mateixa font, el mateix Consell Assessor del Patrimoni (CAP) ja va considerar el 2010 –durant el fugaç interregne socialdemòcrata– que calia protegir-la de manera especial. D’una banda, casa Guillemó, casa Molines, cal Cintet, cal Sabater, casa Rossell i cal Coletes formaven part de la trentena de béns immobles que el CAP proposava inscriure precisament a l’Inventari, en una iniciativa que va acabar al calaix de les bones intencions una vegada els demòcrates van accedir al Govern. De l’altra, el mateix CAP pretenia estrenar precisament per la plaça Benlloch –i per la plaça Guillemó– una figura prevista a la Llei del Patrimoni però aleshores (i encara ara) verge: el “conjunt arquitectònic”, que defineix com un “agrupament de construccions que constitueix una unitat coherent, encara que, en alguns casos, individualment no tinguin valors rellevants”.
Òbviament, aquella noble iniciativa tampoc no va prosperar. Va faltar “voluntat política” per tirar-la endavant, i com que tampoc hi ha hagut cap pressa per redactar i aprovar l’entorn de protecció de Sant Esteve, la plaça Benlloch es troba avui en una situació d’“indefensió” patrimonial, independentment que les obres previstes a cal Cintet i a casa Guillemó en respectin el valor “històric, urbanístic i arquitectònic”, cosa que en el cas d’un bé inventariat ha de determinar el servei de Patrimoni.
Sembla, conclouen els nostres experts, que no hem après res del cas Casal i Vall. És urgent o no ho és, en fi, recuperar aquella llista del 2010 i inscriure els béns que hi figuraven a l’Inventari?
Casa Guillemó, 1730-2019: tres segles d’història
Diu l’historiador David Mas que l’actual casa Guillemó es va aixecar el 1730 en substitució d’una edificació anterior. La següent reforma data del 1809, segons consta al dentell de la porta principal, però l’aspecte actual del casalot el devem a la intervenció del 1885, quan s’hi van afegir les balconades de ferro. La galeria coberta que donava a la plaça Rebés, sobre el cos lateral en granit, es va desmuntar a mitjans dels anys 50 i es va substituir per la terrassa actual. També d’aquesta època és la llucana de la teulada. Pel que fa a la façana, opina Sergi Mas que els medallons sobre el balcó principal avui amb prou feines visibles no són esgrafiats, sinó pintura al fresc sobre la calç amb què es va arrebossar. Una placa hi recorda l’estada de mossèn Cinto, l’estiu del 1883, hoste de Francesc Duran.
