L’arquitecte català, traspassat dimarts, va treballar a Meritxell, Santa Eulàlia, la Cortinada i Ordino.

Referent no ja de l’arquitectura, sinó de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX; fundador del Grup R i dels premis FAD, guru de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i sobretot, sobretot, ideòleg de la gran transformació urbanística de la Barcelona olímpica, la trajectòria descomunal d’Oriol Bohigas (1925-2021), traspassat dimarts a la seva ciutat natal, té un capítol andosí, menor si es vol en el seu currículum, però que com veuran ha deixat petja profunda en el nostre paisatge urbà.

De fet, no és un capítol, sinó quatre i mig, com ha deixat dit Enric Dilmé, aquí en la faceta d’historiador. I tot plegat comença per Meritxell: MBM, el despatx que compartia amb els també traspassats Josep Martorell i David Mackay, formava part del primer equip designat pel Consell General per projectar el nou santuari. Se’n van acabar retirant –junt amb els partenaires locals, Pere Aixàs i Albert Pujal– quan el monumental projecte inicial –ja saben, el que havia de travessar la vall i connectar amb una mena d’aqüeducte les dues muntanyes– va ser retallat a les proporcions actuals. Va ser així com Ricardo Bofill es va quedar sol al capdavant de l’aventura.

Però la relació professional de Bohigas amb Andorra no es va acabar ni molt menys aquí sinó que es va anar intensificant als anys següents: el 1983, recorda Dilmé, va exercir per compte de la CASS com a gran inquisidor del conjunt residencial de Prada Casadet que el Grup Taure havia projectat per a la CASS. Pere Aixàs encara no ha oblidat l’examen a què el va sotmetre a la seu barcelonina de MBM. Van aprovar, com és obvi.

Sant Martí, eclèctic

Aquell mateix any es va materialitzar la primera intervenció directa de Bohigas en el nostre paisatge urbà: la remodelació de l’entorn de Sant Martí de la Cortinada, que ja preveia el desdoblament de la carretera –mirin el plànol adjunt– i d’on procedeix el cementiri actual, l’arbrat perimetral i la zona d’aparcament que coneixem. Però molt probablement els dos projectes andorrans més significatius, i que coincideixen a més amb els anys olímpics, són l’ampliació de Santa Eulàlia i el Centre Esportiu d’Ordino.

A la parroquial d’Encamp, diu Dilmé, es tractava d’incrementar la capacitat del temple, que en l’última reforma, a principis del segle XX, havia perdut la capçalera romànica, i dotar-lo a la vegada de nous espais d’usos no litúrgics. La solució salomònica de Bohigas va ser aprofitar el buit que va deixar l’antic cementiri, desamortitzat, per ubicar-hi, soterrats, totes les noves dependències, i liquidar sense manies l’absis per allargar la nau per la capçalera, “evitant el mimetisme del romànic i adoptant materials propis de la cultura actual”, en paraules del mateix Bohigas.

El CEO, de la seva banda, va ser projectat també el 1992 amb la missió de resoldre l’“efecte estrany” que –diu Dilmé– havia causat el desplaçament de la carretera general fins a l’emplaçament actual. La solució va ser ubicar un equipament públic –el CEO, és clar– sense robar-li el plànol a l’skyline del poble. La pròxima vegada que hi passin, rumiïn si Bohigas se’n va sortir. No era fàcil, d’acord, però com a mínim des de Santa Bàrbara, diríem que no gaire...