L’Arxiu conserva l’expedient del cas Mandicó, executat el 1860 amb el garrot que fins al setembre s'exposa a l'edifici administratiu.

“Vist, ates y considerat tot cuan devia veure’s, atendre’s y considerarse, sentencia, pronuncia y declara que deu condemnar com ab la present condemna a Juan Mandico, fadrí, pagès de la parroquia de Canillo, segons la pena de mort en garrot vil, que deura ser executada en lo terme de esta vila, en lo punt designat per la execucio de la sentencia...” Així conclou l’expedient amb el cas Mandicó, el nostre primer i únic reu que va morir agarrotat, i qui el sentencia a la pena màxima és el veguer Guillem Torres. Era el 29 de febrer del 1860, i el Tribunal de Corts va considerar provat que Mandicó era l’autor de la mort a ganivetades (dotze) i cops de pal (un) de Gil Areny, perpetrada la nit del 25 d egener del 1859 a casa Marticella dels Plans. L’expedient es conserva a l’Arxiu Nacional, i si el desenterrem avui i aquí és perquè Mandicó, com dèiem, és l’únic reu que va desfilar pel garrot vil que des de divendres i fins al setembre s’exposa a la planta baixa de l’edifici administratiu. Deixant de banda la idoneïtat del lloc –no deixa de ser inquietant, per no dir d’un gust més aviat gore, anar de tramitar un paper i trobar-te el sinistre artefacte allà al costat– és la primera vegada que la peça s’exposa en públic, com a mínim en temps moderns i al país. El 2003 sí que es va exposar, però aleshores al Museu d’Història de Catalunya i per il·lustrar –de forma totalment apòcrifa– una mostra titulada Les presons de Franco.

El cert és que el nostre garrot, va ser adquirit el 1854 pel bisbe Caixal, però a instàncies del Consell Gneral, i que a l’època va semblar una cosa molt progressista perquè –argumentava el bisbe– permet conciliar "lo últim e inevitable rigor de la justicia ab la humanitat y la deencia en la execucio de la pena capital”. Mandicó va ser l’únic que s’hi va arribar a seure, però Manuel Bacó, parricida escaldenc, va estar a punt de ser el segon. Li va anar d’un pèl perquè el tribunal ja l’havia condemnat a mort, però a l’últim moment algú va demanar la clemència que no va merèixer Mandicó, i la pena capital li va ser commutada per la perpètua, que –sigui dit de passada– va complir a França.

Tot això passava el 17 d’abril del 1896. Però tornem al cas Mandicó, a qui el tribunal va condemnar per homicidi amb els agreujants de traidoria, “per haberlo comes en una persona desprevinguda y indefensa”; premeditació “coneguda y evident”, i tambe nocturnitat, “per la soledat del lloch y per lo haber assaltat una hora de nit”. El reu va ser posat en capella a la “iglesia” de Casa de la Vall “lo dia 27 de febrer del 1860, entre les tres i les quatre horas de la tarda”, i executat “lo dia 29 del corrent mes entre onse y dotse del mati”. Entre 5 y 6 de la tarda, conclou, li daren sepultura a la fosa de la vila d’Andorra”. El patracol inclou una nota de les despeses que va generar la instrucció: 193 duros, 48 dels quals van ser per al notari, Pere Calvet, i 26 per al botxí, que per cert van fer venir de França.