La propietat es va plantejar l’enderrocament de la casa, inclòs Sant Pelegrí, per construir-hi un bloc de pisos.

No anava desencaminat l’historiador Quim Valera, que les últimes setmanes ha engegat una batalla particular per salvar la capella de Sant Pelegrí, dessacralitzada al segle XIX però que és una de les escasses capelles privades que es conserven al país. Valera es referia a l’estat d’abandonament que presenta cal Call en general i la capella en particular: el soler de fusta fa temps que va desaparèxer i la runa s’acumula al que n’havia sigut l’absis. Doncs bé, resulta que l’actual propietat de cal Call projecta transformar la casa en dos habitatges unifamiliars, un dels quals per a la mateixa propietat.

Segons l’arquitecte que dirigeix la reforma, es conservaran els volums originals i les façanes exteriors del complex, inclosa la capella, que s’acabarà integrant en un dels habitatges. La propietat, diu, ha tingut en consideració el valor afegit que aportava al futur immoble conservar els volums de la casa: la notícia, però, és que una de les primeres opcions que es va plantejar va ser enderrocar cal Call per aixecar-hi un bloc de pisos. Amb la llei a la mà, ho hauria pogut fer, perquè cal Call no forma part de l’inventari general de patrimoni i encara menys és un bé d’interès cultural (BIC), que hauria obligat la propietat a informar el ministeri de Cultura de qualsevol reforma o modificació.

No era el cas, i el cert és que cal Call tan sols figura al catàleg comunal. Si s’ha salvat és per la bona voluntat i per la, diguem-ne, consciència patrimonial de la propietat. Però hauria pogut no tenir-la i haver optat pel bloc de pisos. És aquesta desprotecció de béns susceptibles de formar part del nostre patrimoni la que denunciava recentment el mateix Valera. Amb casos concrets i relativament pròxims en el temps: cal Babot, a la plaça Rebés de la capital, cal Solana, al Puial, i casa Palau, a Sant Julià. Totes tres van anar a terra, I no ens oblidem de l’editorial Casal i Vall, el més recent, el més flagrant i potser també el més sagnant: era l’únic exemple d’arquitectura racionalista d’ús industrial que es conservava, i el Comú de la capital va acabar col·laborant decisivament en el nyap llogant el solar per destinar-lo a aparcament.

Però tornem a cal Call. La casa pairal original la va adquirir a mitjan segle XIX casa Molines, i la família, documentada des del segle XVI (el primer Joan Call apareix referenciat el 1505, procedent de Segudet, i el segon, Ramon Call, el 1533) va traslladar la casa al Forn, on encara avui existeix. El trasllat va incloure també la capella, amb la talla del patró, i des d’aleshores cal Call del Tarter va ser explotada per masovers.

Insisteix l’arquitecte que la casa, formada per tres cossos, l’habitatge, amb la capella, el cobert i dues corts, ha experimentat múltiples modificacions al llarg de la història, majoritàriament vinculades al seu ús agrícola i ramader, “i que en cap cas està en perill d’ensorrar-se, tampoc la capella”. Els interiors estan buits, tan sols hi queden els murs, el soler de fusta i la pissarra de les teulades, que es retirarà mentre durin les obres però que es tornarà a instal·lar.

La primera fase afectarà el cobert i s’allargarà fins a l’any que ve. Davant de les novetats, Valera respirava divendres amb cert alleujament: “Estic molt satisfet de saber que cal Call serà rehabilitada, i més coneixent qui és l’arquitecte encarregat. Tanmateix, la meva reflexió se centra a fer arribar a l’opinió pública que encara hi ha molt patrimoni en perill que ni tan sols gaudeix de la protecció jurídica que, per llei, podria tenir.”