Doncs sí, ja ho veuen. El Consell General ha comès la imprudència, per no dir la temeritat, d’obrir-li les portes a un que es passa la vida trescant per les muntanyes al darrere d’un petròglif que el padrí de cal no sé què va veure quan era nen a la balma de no sé on, segons va recollir Pere Canturri en un article publicat en una remota miscel·lània d’art rupestre francès avui descatalogada. I va el meu amic Jordi i el troba. Per no dir el Casamajor, que dedica les 200 pàgines de Simbologia i pensament màgic al Pirineu a parlar de pedres de llamp i de carlines, de rosasses i marques de pastor, de comunidors, de pedrons, de creus de terme i de botànica més o menys fantàstica.

Doncs aquest Jordi Casamajor, avui amb el barret d’escultor, ingressa per fi i per la porta gran entre els prohoms del Consell General. Però no dels que es reuneixen de tant en tant a l’hemicicle a platicar i resoldre (és un dir) els problemes de les Valls Neutres, sinó dels il·lustres creadors que formen part del molt notable fons d’art del Parlament: un centenar i mig d’obres que cada any per aquestes dates amplien amb l’adquisició d’una obra especialment encarregada a un artista local i concebuda per a l’ocasió amb una sola consigna: que s’inspiri en el Consell General, ja sigui en l’encarnació física que n’és Casa de la Vall i rodalia, ja sigui en els valors i la història que concentra i que projecta. L’any passat, recordin, va ser Carme Massana, i des que el 1998 es va instituir aquest molt saludable costum hi han desfilat Sam Bosque, Eve Ariza, Judit Gaset, Francisco Sánchez, Sergi Mas, Joan Xandri i anar fent. 

Casamajor s’afegeix en aquesta il·lustre nòmina amb Casa de la Vall de-construïda, un bronze de dimensions reduïdes –una peça de col·leccionista, no una obra monumental, adverteix, tot i que no costa res imaginar-ne el resultat a escala XXL– que s’allunya de l’imaginari habitual de l’artista i es concentra en la materialitat estricta de Casa de la Vall. Per entendre’ns: aquí no hi ha ni xamans ni sacerdots, ni orants ni déus ni deesses, ni cérvols ni les altres bèsties i bestioles que pul·lulen pel seu món ideal, que ve a ser el dels pastors neolítics, que són els que li van deixar missatges xifrats en forma de petròglifs que ell es dedica a recol·lectar. 

Casa de la Vall de-construïda consisteix, com indica el títol, en una interpretació personalíssima de l’edifici que des del 1700 ha sigut la seu del Consell: “Vaig prescindir dels elements formals i em vaig quedar tan sols amb els que en la meva opinió en són els més representatius: l’escut, la porta, la llar de foc, els matacans, les estances i les escales on els consellers es fan la fotografia protocol·lària per Sant Tomàs. Una vegada els vaig tenir tots triats i separats, els vaig tornar a reunir per crear aquesta peça. Amb el meu estil, és clar: sense volum ni tridimensionalitat, en una escultura plana”. 

El resultat, en fi, és Casa de la Vall de-construïda, més figurativa del que sembla, que formalment lliga amb les peces zoomòrfiques i totèmiques que constitueixen el gruix de la seva obra. Si volen contemplar la peça, la trobaran al segon pis del nou Consell. I aprofitin per demanar que els ensenyin la resta d’obres del fons d’art, dispers per les estances de l’edifici. Al cap i a la fi, l’hem pagat vostè i jo.