Lluís Casahuga proposa a la Casa de la Muntanya una experiència inèdita a partir de sons enregistrats a la naturalesa i tractats a l’estudi.
Diu que era una nit de lluna nova, ideal perquè amb una llum mínima a les bèsties, bestioles i bestiasses els costaria més detectar-lo. També a ell detectar-les, és clar, però això té una importància relativa quan el que pretens és mirar amb les oïdes, no amb els ulls, i en lloc d’ulleres portes un sofisticadíssim jocs de micròfons i una gravadora digital portàtil. El cas és que armat de totes aquestes andròmines que veuen aquí dalt es va plantar a mitjanit una mica més enllà del refugi de Sorteny. Tot sol, a veure qui és el valent que s’hi atreveix. Va desplegar l’equip i es va asseure a esperar.
A esperar, què, exactament? L’objectiu d’aquella excursioneta era captar els sons que es generen de nit en un hàbitat boscós, per reelaborar-los, manipular-los i reinterpretar-los després a l’estudi i construir el que s’anomenen, atenció, paisatges sonors, un gènere relativament nou -la paternitat s’atribueix habitualment al canadenc Murray Schafer, allà cap al 1970, quin gran any. Lluís Casahuga, perquè estem parlant del músic escaldenc, pretenia capturar en aquella expedició els sons de cabirols i senglars, glups. No va tenir sort, diu, i es va haver de conformar amb sorollets més humils, ara un gamarús, ara una sargantana, ara una aranya, ara una fulla que cau. Bèsties de quatre potes, ni una. Així que passada una hora i mitja va recollir l’equip i cap a la furgo a dormir.
Però vet aquí que a mig camí, diu, “vaig sentir un crec i vaig veure al davant quatre puntets que brillaven en la foscor”. Amb el comprensible rau va tenir el coratge de desplegar de nou micròfons i gravadora i apa, a mirar. Vaja, a escoltar. I el que hi havia allà al davant era un ramadet de cabirols. In exremis, però missió complerta, tot i que un es pregunta què hauria passat si en lloc d’innocents bambis s’hagués topat una truja amb els seus garrins.
Doncs bé, el fruit d’aquella expedició forma part avui dels 15 minuts del paisatge sonor que Casahuga ha consagrat a l’hàbitat boscós, i que poden escoltar, junt amb quatre tres paisatges més –l’aquàtic, l’alta muntanya i el rural: en total, una hora de crecs, nyiguis, espetecs, trons, frecs, pets, bords i més– de l’exposició que des d’avui mateix es pot visitar a la Casa de la Muntanya d’Ordino.
Casahuga no s’ha limitat ni molt menys a enregistrar els nostres boscos i les nostres muntanyes i avall. No. Amb tot el material que va anar herboritzant al llarg de cinc mesos de sortides com la de Sorteny –quinze gigues de material, perquè se’n facin una idea– primer el va escoltar, escoltar, després cribrar (!) i finalment manipular a l’estudi, estirant, comprimint, augment o disminuint freqüències i volums per aconseguir el que ell en diu una “textura” creada a partir de sons naturals.
Tot plegat s’escolta amb auriculars i va acompanyat de quatre plafons de resina que ajuden a connectar visualment amb cadascun dels hàbitats. No és un plat fàcil, això ja els ho diem, perquè aquí no hi ha melodia ni res que se li assembli. Però Casahuga planteja una aventura insòlita i per a la majoria de nosaltres inèdita. Molt conceptual, sí, però que emana una rara poesia que connecta amb el nostre jo més telúric. Donin-li una oportunitat i donin-se-la a vostès. No n’estan tips, de l’art telegrafiat, de veure i escoltar sempre el mateix amb diferents embolcalls? Els asseguro que el que proposa Casahuga no ho han sentit mai. I només per això ja val la pena tastar-ho.
