Quinze historiadors reivindiquen la figura del Copríncep que va preservar al XVIII la sobirania d’Andorra, avui absent de la memòria oficial

Facin la prova i no vagin gaire lluny. La pregunta se la poden plantejar vostès mateixos: el bisbe Simeó de... De què!? Tic, tac, tic, tac, tic, tac...

Si no saben de qui dimonis els estem parlant, no s’hi amoïnin: com a vostè, li haurà passat a la immensa majoria dels amables lectors d’aquest racó de diari. Lògic i natural, perquè Simeó de Guinda, nascut Simeón (Espartza, Navarra, 1660-Sant Julià, 1737), ha desaparegut quasi completament de la nostra memòria històrica. No en trobaran rastre ni als llibres de text escolars ni al Diccionari Enciclopèdic ni a la Nova aproximació a la història d’Andorra ni al catàleg monumental de Un profund i llarg viatge ni molt menys, ai, al nomenclàtor. Com si no hagués existit, o com si el seu record s’hagués perdut en el temps, com les llàgrimes en la pluja.

La pregunta òbvia és: es mereixia un altre destí? I tant que sí. Un de ben diferent i de ben elevat, perquè estem parlant ni més ni menys del Copríncep més decisiu dels últims cinc segles d’història andosina, fins al punt que només Benlloch, l’artífex de la carretera que va obrir definitivament Andorra al món a principis del XX, resisteix la comparació.
Això és el que defensa un col·lectiu d’historiadors –Oliver Vergés, Climent Miró, Robert Lizarte, Quim Valera, Albert Villaró, Jordi Pasques, Domènec Bascompte, Sara Ubach i així, fins a una quinzena, de moment– que s’ha proposat restituir Simeó al lloc que li correspon i reivindicar-ne el nom i la memòria. Amb arguments solidíssims com de seguida veuran, perquè des que va ser nomenat bisbe d’Urgell, el setembre del 1714 –comencen a intuir per on anem?– i fins que va morir, el 27 d’agost del 1737 a Sant Julià, en plena visita pastoral (és l’únic Copríncep que ha traspassat en terra andosina) es va convertir en el campió de la nostra independència. Ell és el culpable que en el mateix moment que el primer Borbó espanyol, Felip V, liquidava a través del Decret de Nova Planta les institucions de la Corona d’Aragó (1716), una Andorra que s’havia posat des del primer moment i obertament del costat de l’Arxiduc Carles acabés conservant privilegis, neutralitat, Coprincipat i protosobirania.

Miracle? No, no. Ofici. Ho explica Valera, erigit en portaveu dels vindicadors. Resulta que Simeó formava part del cercle més estret de Felip V, que va ser qui el va nomenar bisbe, i va utilitzar aquesta privilegiada posició per preservar les seves prerrogatives de Copríncep, que tenia molt interioritzades, i de passada les nostres peculiaritats. En data tan avançada com el 1715, ordena al Consell de la Terra que “no obedescáis orden alguna que no sea expedida por el rey christianíssimo y por nos, y cualquiera que expediere contra vos el intendente principal del Principado de Cathaluña, os mandamos que no la obedescáis”. Ras i curt: Andorra no és Catalunya, i el governador de la Seu “no tiene ni ha tenido jamás jurisdicción ni autoridad en nos ni essa nuestra Valle por ser de nuestra soberanía y de la del rey christianíssimo”. Que consti.

Però és que no és tan sols el seu paper com a eficaç paladí de la causa andosina. Simeó va ser també un bisbe il·lustrat –a la manera com ho podia ser un prelat del XVIII espanyol– que, com recorden Valera i companyia, va fer imprimir la catequesi en català dins del Rituale Romanum (1724), que dos anys abans havia fundat el col·legi per a nenes que va posar sota la tutela de la Companyia de Maria, i que va sobreviure fins a principis d’aquest segle, i que va aconseguir salvar el col·legi dels jesuïtes de la Seu, cas únic a Catalunya, on l’ensenyament secundari es va centralitzar a Cervera. Pert tot això, conclouen, mereix un reconeixement que passa per incentivar-ne en primer lloc la recerca sobre la seva obra i la seva figura, per fer-ne l’oportuna divulgació, incloure’l en els textos docents, dignificar-ne la tomba, a la cripta de la catedral i, per què no, posar-ne el nom a un carrer,  o espai públic, com tenen altres bisbes egregis, des del mateix Benlloch a Justí Guitart.

Com comprendran, això tot just acaba de començar. En tornarem a parlar aviat.