Durant la primera quinzena del mes de maig del 1968, mentre estudiants i policies s’esbatussaven pels carrers de París, Eudald Guillamet i Climent Pujal, membres del Servei d’Arqueologia del Consell General d’Andorra, descobrien a uns vuit-cents quilòmetres al sud d’aquells fets i en un context més pacífic un conjunt pictòric molt singular, d’estil romànic, que havia dormit el son dels justos durant prop de tres segles, amagat sota una capa de guix que l’havia preservat de qualsevol temptació d’arrencament i trasllat a alguna col·lecció de l’estranger, a diferència d’allò que havia passat amb altres pintures de la mateixa època i estil. Tot això passava a Sant Martí de la Cortinada, una joia del patrimoni cultural andorrà que es convertia així un magnífic compendi d’èpoques i estils, i en la custòdia d’un dels principals conjunts de pintura romànica del Pirineu, tal com podem comprovar-ho i gaudir-ho a dia d’avui.

L’asta caiguda de la lletra ena
D’entre tots els figurants d’aquest cicle pictòric rescatat de l’oblit, sempre n’hi ha hagut un que m’ha cridat especialment l’atenció. Es tracta d’un personatge que sembla dirigir-se cap a sant Martí, el protagonista del conjunt i titular de l’església, amb un gran canelobre de tres peus a les mans i que presenta a la seva dreta una inscripció amb majúscules que recull un nom, ARNALSV. O si més no així ho sembla, perquè la pèrdua de l’asta esquerra de la lletra ena podria fer-nos-la confondre amb una i grega i llegir-hi ARYALSV, tal com va sostenir en el seu moment Pere Canturri. Aquesta interpretació plantejada pel gran historiador andorrà estigué carregada de conseqüències, perquè ja no feia referència a un potencial Arnau, nom força comú a l’Andorra que va vestir els murs de tantes esglésies romàniques amb aquelles imatges de colors vius, formes rígides i ulls esbatanats, sinó a una condició pròpia de l’individu representat: segons Pere Canturri, aquell home era un heretge, un càtar d’aquells que havien estat durament condemnats i perseguits per l’Església catòlica en un moment més o menys pròxim al de l’execució de les pintures de la Cortinada, cap a finals del segle XII.

La relació vindria donada per la inscripció esmentada en la seva versió ARYALSV, que podria recordar al nom aplicat a uns altres heretges més antics, els arrians, que prosperaren al sud de la Gàl·lia i a Hispània entre els segles V i VI sota l’empremta dels visigots i que, en els primers temps de la difusió del catarisme per terres occitanes, podria haver servit per designar els seus seguidors d’una manera molt puntual. La representació d’un d’ells al mur de l’església de Sant Martí de la Cortinada podria ser interpretada com un toc d’atenció davant de la presència de seguidors d’aquesta heretgia a les portes d’Andorra. O potser dins d’Andorra i tot.

Va, i ara anem a la pregunta del milió: de veritat que hi va haver càtars a Andorra? Si som rigorosos amb la resposta hem de dir que sí. En coneixem un de cert i un de possible. El cert, Ramon Boer, fou un vaquer andorrà que s’exilià junt amb les restes de l’església càtara catalana al nord d’Itàlia,  entorn de Pavia, on el documentem a partir de 1262. I el càtar possible seria Joan de la Vall d’Andorra, declarat pròfug per la Inquisició en fugir de Castellbò quan hi entraren els inquisidors a la recerca de càtars l’any 1237. Però, tal com diria l’Eugenio en l’acudit aquell, «que hi ha algú més?» Doncs en aquest punt les evidències se’ns esgoten ràpidament. Hi ha referència a un castell construït pel comte de Foix a l’entrada d’Andorra per entorpir, en paraules del bisbe Ponç de Vilamur, l’entrada a les Valls dels agents episcopals per perseguir heretges. De fet el castell servia per això i també per fiscalitzar el pas de mercaderies. Especialment per això darrer, però en una carta dirigida pel bisbe d’Urgell a l’arquebisbe de Tarragona, la referència als heretges devia quedar més dramàtica i recollir una major urgència a l’hora d’actuar... i poca cosa més.

Hi va haver càtars a Andorra?
Al segle XIII les valls d’Andorra havien esdevingut un espai molt disputat entre les forces del comte de Foix i les del bisbe d’Urgell, amb una dinàmica opressiva sobre els seus habitants. Qualsevol moviment dels andorrans a favor d’un dels senyors, o interpretable com a tal, rebia automàticament el càstig de l’altre. En aquest sentit, els andorrans necessitaven tenir un pas obert més enllà del riu Runer per facilitar el trànsit de mercaderies i de bestiar en un nou context econòmic més dinàmic i més externalitzat que en èpoques anteriors, i per això calia estar bé amb tots dos senyors, que tenien castells controlant el pas a Arcavell i a la Bastida de Ponts. I una excessiva afinitat de les comunitats andorranes amb el catarisme, més enllà d’algun cas puntual i escadusser perfectament assumible, segurament no hauria ajudat gaire davant del bisbe d’Urgell, que tenia al seu poder instruments de condemna i de coerció gens menyspreables. Una altra cosa són les lluites entre el bisbe i el comte de Foix, però més que un símptoma de catarisme, seria el catarisme més aviat conseqüència d’aquestes lluites.

Per això és molt difícil que els andorrans anessin pintant càtars als murs de les seves esglésies, de la mateixa manera que sembla molt complicat que hi hagués un nombre significatiu de càtars a les Valls. I per això caldria despenjar la llufa càtara de l’esquena de l’home de la Cortinada i tornar a referir-nos-hi pel seu nom. Arnau em sembla.