Per al 21 de desembre, dilluns passat, profetitzava el rabí Matityahu Glazerson la fi del món. Una decepció més. Com que Antoni Gelonch i Oriol Pérez Treviño ja s’ho figuraven, segueixen immersos en el seu sibil·la tour, presentació del llibre Quan canta la Sibil·la que va passar per la Seu. I es compleixin o no els auguris, presenciar aquest cant litúrgic val la pena: avui es farà present a les 8 del vespre a la catedral. 

Les sibil·les revifen. 
Antoni Gelonch: És un cant que es reprodueix a les nostres terres des del segle XII, des de València a Mallorca, de l’Alguer a Barcelona. Hi ha una revifalla perquè són temps d’incertesa i la sibil·la és la incertesa màxima, l’anunci del judici final. Necessitava, però, un text divulgatiu, global, i d’aquí el llibre. 

Estem culturalment lluny? 
A. G.: No sé si tant. Les preocupacions són les mateixes: el nostre futur, què fem en aquest món, com acabarà això. No vivim amb la por de l’any 1000 però sí amb les del segle XXI. El de la sibil·la és un cant de reflexió: no saps què passarà, prepara’t. I qui no hagi fet “servici” ho tindrà malament. 

Entenem el missatge? 
Oriol Pérez Treviño: Si haguéssim de preguntar a cadascú que participa en la Patum si l’entén... El que cal és fer les coses. És un tema de ritus, de vincle de la comunitat a través d’un ofici paralitúrgic. No s’ha d’entendre a través de la raó, de la lògica, de la ment, sinó a través d’una altra ressonància, diguem-li espiritual o cultural. 

Genera sentiment de comunitat, també als no-creients?
O. P. T.: En el moment en què algú participa d’anar-lo a escoltar, sigui creient o no, sent la seva ressonància. No tots els que participen en la Passió d’Olesa o fan Pastorets són creients. 
A. G.: Narra un pas de la foscor a la llum. En les primeres estrofes el temple està fosc, i conforme avança es va il·luminant. Això ho entén tothom, implica tothom. No sols és trobar la llum de la fe, sinó passar d’un moment negre a un futur possible. No cal ser creient. De fet, el cant no deixa de ser la cristianització del paganisme. El cant reforça el sentiment que com a comunitat venim de lluny. 

Un cant romànic.  
A. G.: I per tant pirinenc. De gent que té por i pensa en l’arribada del Salvador. Avui no té aquesta dimensió però igualment té la d’una cosa que fa nou segles que està amb nosaltres. Quan l’escoltes en la foscor continua interpel·lant-te. En les angoixes, els patiments i la cerca de la sortida a tot això. 
O.P.T.: Va molt associat a moments de crisi. L’origen és un sermó de Quodvultdeus, contemporani de Sant Agustí d’Hipona, en un moment que es veu claríssimament que l’imperi romà es dissol. I sorgeix a la zona de Llemotges, on hi ha una forta pesta, en deien el mal de Sant Antoni. El 944 hi va haver 40.000 morts. Aquí és on la sibil·la agafa embranzida. Era la primera missa de maitines i mentre la gent s’hi esperava, hi havia aquestes representacions paralitúrgiques que tenen tant a veure amb l’origen del teatre. 
A. G.: En un moment en què no hi havia teatre profà. 

Musicalment no sabem si són fidels a l’original, oi?  
O. P. T.: Ens han arribat manuscrits amb anotacions musicals, és clar. Mai no sabrem com es feia a l’època. N’hem de fer interpretacions. El temps contamina la pràctica, però també s’intenta fer reconstruccions fidedignes, com la d’Ars Musicae. Però no saber com es feia ens porta que cada cop més gent es llanci amb tota mena de versions. 

La de la Seu?
O. P. T.: Comença el 2011 i pel que sé, per Laura de Castellet, aquí en fan una interpretació que té com a base la versió manuscrita que es conserva aquí, però amb una solució que sense ser estrictament filològica ni musicològica, agafa elements de la tradició oral provinent d’altres llocs. Una interpretació actual, que té en compte el passat i nous elements incorporats d’allà on el cant no es va perdre, com l’Alguer o Mallorca. 

Fora de tema: vostè diu que és llàstima que s’hagi perdut el gregorià.
O. P. T.: Oi tant! Amb la idea de fer una litúrgia que s’atansés a la gent, l’Església va passar de cants que tenien sis-cents anys a cantar el cumbaià. 
A. G.: Cosa que no han perdut els luterans. Han mantingut cànons tradicionals, enriquits amb oratoris, amb cantates com les de Bach. Aquí han eliminat una tradició rica, de segles, per uns cants que no tenen ni suc ni bruc.

Doncs una pèrdua, sí. 
O. P. T.: El resultat és que s’ha perdut el contacte amb la base de la música clàssica occidental.
A. G.: Com s’ha perdut la cultura religiosa: avui algú mira un quadre i pregunta “i aquest del gos qui és?” És difícil entendre la nostra civilització sense aquesta base.