La hipòtesi és pelet rebuscada, ho sé. Però, si Cortázar ressuscités per tornar a morir i busquessin entre els nostres homes de lletres algú que l’hagués pogut conèixer per perpetrar una pagineta com aquesta, a qui recorrerien? Una pista: comença per Gál i acaba per vez. Doncs amb el difunt Paul Auster (New Jersey, 1947-Nova York, 2024) facin la mateixa prova. Hi ha potser més candidats, perquè Auster és sens dubte un autor tan citat com llegit, a diferència de Cortázar, que encara he de trobar una persona que s’hagi cruspit íntegrament Rayuela. I si fan memòria, quan quinze dies enrere vam demanar als nostres autors les recomanacions de Sant Jordi, n’hi va haver dos que van citar devotament el nostre home d’avui a compte de Baumgartner: Villaró (“Encara no l’he llegit, però Auster és Auster i mai no decep”) i Gabi Fernàndez (“Si és un Auster, el vull”).

Doncs no és ni l’un ni l’altre, sinó el de més enllà. És a dir, Jan Arimay, que no es va poder estar de publicar-ne ahir a Twitter una foto tots dos junts. Va ser, diu, el setembre del 2017 i a La Casa del Llibre. Auster, un habitual dels saraus literaris barcelonins, havia vingut a presentar 4,3, 2,1 coincidint amb la Setmana del Llibre en Català. Era una presentació professional, i el nostre editor s’hi va colar com a bloguer. De Trotalibros, que aleshores era només un blog. “Érem pocs, una desena com a molt, tothom li preguntava en català i quan va arribar el meu torn li vaig preguntar en anglès: ‘Gràcies a Déu!’, va fer. Va ser simpàtic i extremadament agradable, es va deixar retratar amb mi, i al final de l’acte, per alguna estranya confabulació astral, ens vam quedar sols a la llibreria ell, la traductora i jo. I vam fer una passejadeta fins a la sortida comentant els exemplars que li cridaven l’atenció. Com pots comprendre, aquells minuts de rara intimitat literària els conservo com una coseta preciosa a la memòria”.

El cas és que Arimany l’admira, però sense professar-li la devoció incondicional de Villaró, per entendre’ns, ni la que ell mateix sent per García Márquez: “M’agrada, atenció, però no tot. La música del azar i Brooklyn Follies, per exemple. En canvi, La trilogia de Nova York i Sunset Park mai no m’han fet el pes, tot i que no sé si està bé dir-ho ara que s’ha mort”. Per què? “El que em posa una mica nerviós és que sembla que improvisa, que escriu a raig, que diu de vegades coses disparades, estrambòtiques, frega gairebé el surrealisme. Sense rumb aparent ni tampoc estructura. Sé que això és precisament el que a altres lectors els atrapa. A mi, en canvi, em pot arribar a grinyolar”. Per a l’editor de Trotalibros, té molts punts en comú amb Murakami: tots dos semblen autors alternatius, cultiven un costat bohemi, però són uns supervendes, diu: “Diuen tot el que se’ls acut, amb el risc de caure en el caos. Toquen una mena de jazz literari que en ocasions, és la meva impressió, se’ls escapa de les mans. En ocasions, ep, perquè també n’hi ha de grandíssima volada”. 

En fi, que se’n fa creus de la poca vista que va tenir –ell, que l’admirava tant com a crític literari– de no incloure una faixeta a L’habitació d’en Giovanni amb el lacònic judici d’Auster sobre James Baldwin, “un dels millors autors nord-americans del segle XX”. I recordin, quan tornin a la Casa del Llibre, que l’autor de Leviatán va passejar un dia entre aquelles venerables poselles.