Regirarocs culmina la tercera i última campanya al cromlec de la Llosa restituint la llosa de la cambra funerària.

Les expectatives eren altes i molt, molt fundades, perquè el dolmen de la Llosa, a Bescaran, s’havia revelat en les dues campanyes anteriors com un pou de sorpreses d’entre el bronze antic i el bronze final, posem que fa 3.800 anys, amb el singularíssim corredor d’accés que el converteix en un exemplar únic –de moment, ep– al nostre tros de Pirineu. Quedava per excavar la rerecambra que l’any passat es va localitzar i que constitueix una altra raresa. I Gerard Remolins, que al capdavant de Regirarocs i d’una desena d’arqueòlegs hi ha dirigit les tres campanyes –l’última va començar el 30 de juliol i s’allargarà fins diumenge–, confiava a exhumar-ne més restes que ajudessin a reconstruir la biografia del jaciment.

Al final s’ha recuperat una nova col·lecció d’ossos que avalen, diu, la hipòtesi inicial que ens podríem trobar davant d’una mena d’ossari on s’anaven dipositant les restes d’enterraments antics a mesura que un nou difunt s’enterrava a la cambra. Tot, però, tan barrejat i remogut que és impossible establir-ne cap connexió anatòmica ni determinar a quants enterraments o individus pertanyen les restes. Al costat de fragments d’húmers, fèmurs i anar fent han aparegut també peces d’eixovar, com ara botons foradats que molt probablement van formar part d’un collar dels que gastaven les nostres rebesàvies megalítiques.

Això pel que fa a la rerecambra. Remolins no parla de decepció perquè el dolmen de la Llosa continua sent una rara avis entre els seus congèneres, i a la cambra principal s’hi havien exhumat en les campanyes anteriors restes que podrien correspondre a una vintena d’individus. Però el punt culminant d’aquesta era la restitució de la llosa central, que probablement va ser retirada en l’espoli que va tenir lloc al segle XVIII –es va recuperar ceràmica vidriada, una moneda del 1714 i una bala de fusell d’avantcàrrega–. Doncs bé: el dia H va ser el 7 d’agost. Amb l’ajuda d’una retroexcavadora es va recol·locar la llosa –entre 1.500 i 1.800 quilos de pes, calcula Remolins– a la posició original, al sostre de la cambra. Una segona llosa de grans dimensions, que també va ser retirada en algun moment, es va deixar en la ubicació actual, en un lateral del monument, perquè aquest espoli –per extreure pedres per construir murs i cabanes de pedra seca, més que per rampinyar improbables tresors funeraris– també forma part de la història del dolmen, i per no proposar una reconstrucció que els arqueòlegs tampoc no poden determinar fefaentment si s’avé o no amb l’original.

El que queda de campanya es dedicarà a sanejar l’estructura. És a dir, a buidar de terra el cúmul perquè no hi creixin les plantes i a reconstituir parcialment la forma de cúpula o turonet artificial que envoltava la cambra mortuòria pròpiament dita sense modificar-ne, això sí, la fesomia general. Aquí també hi ha hagut sorpresetes, com ara la recuperació d’una destral polida que es devia trencar en el moment de construir el dolmen i que es va aprofitar per farcir l’estructura, així com fragments de rodes de molí.

Remolins adverteix que molt probablement el caràcter singular del dolmen de la Llosa és provisional. És possible que n’hi hagi de similars, però com que des de principis de segle XX no s’ha efectuat cap campanya d’excavació dels monuments megalítics d’aquest sector del Pirineu, diu, no en coneixem l’estructura original, i els que coneixem no s’han excavat amb la metodologia moderna. De moment, però, els únics que s’hi assemblen –repetim-ho: pel corredor d’accés– s’han localitzat a l’Alt Empordà i al País Basc.

La Llosa, en fi, no és Stonehenge, i ja no depararà més novetats perquè els arqueòlegs han arribat al nivell geològic. D’acord. Però convindran que com a sepulcre megalític resulta especialment convincent, sobretot ara que ha recuperat la coberta i l’aspecte raonablement original. El tenim com qui diu aquí al costat, i Regirarocs oferirà a més visites guiades al jaciment.