“L’abat Durand de Santa Cecília d’Elins restitueix al bisbe Ermengol i a Santa Maria de la Seu l’església de Cortiuda i les dècimes i primícies de Castelló, retingudes indegudament pel seu monestir”. Al mateix lot hi anaven “la vila i la parròquia de Tuixén”. Així ho determinava la sentència datada l’1 de novembre del 1024, després del mil·lenari judici de Sant Pere de Ponts en què apareix per primer cop esmentada tant l’actual capital de la Noguera com altres indrets del Bisbat d’Urgell, incloent-hi Cortiuda. Aquella disputa centra, dissabte, la segona de les propostes del cicle Desenterrant el passat: xerrada de l’historiador Oliver Vergés i visita guiada a l’església de Sant Martí de Cortiuda.
La disputa sobre a qui corresponia cobrar les dècimes i primícies enfrontava el bisbe Ermengol amb els nobles i la sentència, dictada pel jutge Ponç Bonfill Marc, va ser llegida en presència dels comtes Ermengol d’Urgell i Berenguer de Barcelona i la comtessa Ermessenda. Per resoldre va ser determinant (a banda, sospitem, dels tres-cents sous pagats al jutge, segons figura al document, a banda dels dos mil dos-cents per al comte) el document presentat pel bisbe Ermengol: ni més ni menys que l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell. Document que es van treure de la màniga, tan oportunament que, com les recerques de Vergès i Carles Gascón han determinat, l’acabaven de confeccionar per a aquests usos. “És la primera vegada que apareix la famosa acta de consagració que sempre s’havia atribuït a una etapa pretèrita, del 819, datada al segle IX”. La reconstrucció històrica ja va deixar palès que s’hauria elaborat entre el 1016 i el 1024, recordem. “A partir d’aquell moment, totes les propietats esmentades són de titularitat eclesiàstica i el Bisbat ja pot cobrar els impostos corresponents”, conclou l’historiador, a les 218 parròquies de què constava el Bisbat. Algunes ja l’hi pertanyien històricament, d’altres es van incorporar d’aquesta expeditiva manera. “I no és que amb totes s’hagués de generar un conflicte, de fet, el document validat ja evitava que si hi havia un altre enfrontament, l’altre decidís anar a judici”.
Tirar pel dret
El bisbe, doncs, va tirar pel dret. “És un moment en què no totes les esglésies eren de titularitat episcopal, també podien pertànyer a un noble, que era qui percebia els impostos que, teòricament, havien de ser eclesiàstics”.
Què ens diu sobre l’emblemàtic bisbe aquesta manera tan expeditiva d’actuar? “Encara que pugui semblar contradictori, en realitat ens parla molt a favor seu: si ens ho mirem amb òptica del present, crear documents per interès no és una cosa bona; des del punt de vista medieval, quan prevalia la superioritat moral de l’Església, tot allò relacionat amb Déu per sobre de les coses laiques, el bisbe Ermengol va demostrar que no es volia sotmetre a cap poder”. Ni que fos eclesiàstic –com en aquest cas, el monestir–, però no episcopal. Per tant, reflexiona l’historiador, “diu molt d’ell, perquè és una persona que aposta pels interessos de l’Església passant per sobre del que fos”. I amb ulls medievals “és totalment correcte”, rebla. Aquest comportament, Vergès el posa en relació amb tota l’activitat constructora del prelat, amb l’obertura de ponts i camins, “amb l’objectiu de fer arribar més gent a la Seu, sigui en forma de pelegrinatge o de mercaderies” i de reivindicació dels bisbes davant el poder laic.
Sobre Cortiuda, les dades històriques segueixen sent minses malgrat aquesta primitiva aparició documental. És un topònim més, “una peça més en un joc de poders”, però sense més dada sobre el poble ni sobre els habitants que suportaven l’impost.
El cicle Desenterrant el passat inclourà quatre cites més: una visita als convents de la Seu guiada per Pilar Alàez (12 d’octubre), una xerrada sobre camins històrics (dia 18, a Montferrer), la conferència Travessar el Baridà (dia 25, als Banys de Sant Vicenç) i la presentació del llibre Simbologia i pensament màgic al Pirineu, de Jordi Casamajor, per tancar el cicle, el dia 30, a l’Espai Ermengol, que coorganitza el cicle.
