Jordi Nistal reconstrueix la sinistra història del camp de treball de Montferrer: entre setembre del 1938 i febrer del 1939 hi van desfilar prop de 2.000 presoners, calcula l'autor.

29 de setembre del 1938, cap a les 14 hores: dos homes, el tinent Benito Josa i Eudald Sayós, germà de La Salle que s’ocultava rere la falsa identitat de Modesto Hernández Lafuente, arriben al veïnat que podria ser la seva salvació. O la seva perdició, de seguida ho veuran: venien de les comes de Burbre, formaven part del contingent de presoners que quatre dies abans havien aterrat al camp de presoners ubicat a la zona entre Montferrer i Ars, i havien fugit a la primera oportunitat amb la vista posada en la ratlla d’Andorra: la llibertat! Però Josa i Sayós es trobaven davant del gran dilema: ¿aquell veïnat era Bixessari, el primer poble andorrà i per tant sinònim de salvació, o era Os de Civís, l’últim nucli espanyol abans de la frontera i, per tant, risc cert d’anar a espetegar a mans dels seus captors?

Van esperar dues hores a veure si passava algun veí. Sense èxit. Així que van fer el cor fort i van entrar al poble. Se la jugaven, però van tenir sort. A la primera casa on van tenir esma d’entrar s’hi van topar un home que els va donar la gran notícia: eren a Bixessarri. A Andorra. Immediatament van ser conduïts a casa de l’“alcalde”, que els va encendre la llar de foc perquè s’escalfessin i assequessin la roba, els va oferir un àpat i els va acompanyar fins a Sant Julià perquè es presentessin a la policia. A Sant Julià els van donar roba i els van hostatjar a l’hotel Pol: “Por fin podíamos comer como personas; todo nos impresionaba: la luz eléctrica, las sillas y sobre todo... ¡la cama! Me parecía que éramos indignos de tanto lujo.”

Ho explica el mateix Sayós a les seves memòries, patracol inèdit que constitueix una de les fonts més suculentes d’El camp de treball de la falç i el martell, de l’historiador urgellenc Jordi Nistal, professor a l’Institut Joan Brudieu de la Seu. Un volum sorprenent, que acaba de publicar Salòria i que reconstrueix la breu però truculenta història del camp de treball de Montferrer, que formava part del sistema de camps de treball –a Catalunya, sis en total, a partir de l’abril del 1938– instaurat pel sinistre Servei d’Intel·ligència Militar (SIM), organisme aquest inicialment concebut pel govern de la República per ocupar-se de l’espionatge i contraespionatge, però que va caure progressivament a mans del Partit Comunista i es va convertir en un instrument de repressió política al servei del PC. Els camps de treball constituïen un sistema opac, a la pràctica autònom, que segons Nistal guarda moltes semblances amb el gulag soviètic i que fins ara tan sols havia tocat amb certa exhaustivitat el nostre Francesc Badia a Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, avui per cert introbable.

Nistal ha posat la lupa al camp número 2, que genèricament es coneix com el camp de Montferrer però que en realitat, diu, era un conjunt de cinc subcamps instal·lats –és un dir– a Montferrer, Sallent, les comes de Burbre, les Bigues i Ars. S’entén, per la proximitat de la frontera, que Josa i Sayós no poguessin resistir la temptació de fugir. I això que se la jugaven: ells i també els altres tres presoners que compartien amb ells la precària barraca que s’havien construït a les comes de Burbre i que no van poder seguir-los perquè estaven malalts, ferits o directament mutilats. El severíssim règim intern establia l’afusellament dels companys dels evadits. Una manera com una altra, diu Nistal, de mantenir l’ordre a partir del terror i la delació. I que es va aplicar sense contemplacions.

Cinc mesos a l’infern

La primera pregunta és òbvia: què hi feia, un camp de treball –és a dir, de treballs forçats– a Montferrer? I la resposta, també: obrir les pistes que duen des d’Aravell fins a Santa Magdalena, passant pels rasos d’Ars, per abastir les tropes republicanes desplegades a la vall Farrera, als cims que separen la Noguera Pallaresa i el Segre, on s’havia establert la línia del front després de la caiguda del front de l’Est. Aquesta serà la seva missió des que comença a operar, a finals de setembre del 1938, fins que es desmantella, a finals de gener següent i coincidint amb la caiguda de Catalunya –Puigcerdà és ocupat el 10 de febrer.

El camp de Montferrer és l’hereu directe del de l’Hospitalet de l’Infant, que havia obert el març del 1938 en aquesta localitat tarragonina amb l’objectiu de fortificar el coll de Balaguer –estratègic nus ferroviari entre València i Catalunya–. Hi van desfilar, calcula Nistal, probablement més de dos milers de presoners, sobretot pròfugs –joves en edat militar que no volien incorporar-se a files–, però també presoners de guerra capturats a les batalles de Belchite i Terol, així com quintacolumnistes, membres del Socors Blanc, falangistes i religiosos com Sayós. És cert que les condicions de vida a Montferrer no van ser tan implacables com a l’Hospitalet, potser perquè per aquí dalt no hi va haver, diu l’autor, comandaments com Astorga Bayo i Sánchez Monroy, que a Tarragona van implantar un règim de terror: no hi ha execucions documentades, però en canvi continuen proliferant les malalties provocades per la pèssima alimentació –un panet de 200 grams de pa i un sol àpat diari– i la falta d’higiene: colitis, disenteria, ceguesa temporal, nafres i furóncols, tuberculosi i pèrdua d’oïda.

Diguem per acabar que un dels inquilins del camp número 2 quan encara era a l’Hospitalet va ser Xavier d’Areny-Plandolit –el prestidigitador de la família, ja ho saben, i l’home al darrere de la pel·lícula Sangre en la nieve– en un cas que il·lustra segons Nistal l’arbitrarietat i la impunitat amb què operava el SIM: detingut a Barcelona el 4 d’agost del 1937, va ser jutjat (i absolt) a finals de setembre; tot i això, diu, l’home va continuar a mans del SIM, i de txeca en txeca aterra el 13 de maig del 1938 a l’Hospitalet. Només en sortirà gràcies a la intervenció de les autoritats franceses, que el reclamen com a súbdit andorrà que és. Si no, s’hi queda. I això que l’havien absolt.