Torna el Jambo, ara mateix el cartell amb més passat, més present i més futur del panorama andosí. Ningú ho hauria dit fa onze edicions, quan va néixer per omplir els forats que deixava el Red Music i amb una decidida vocació de teloner. Avui ningú se’n recorda, del Red Music, i mirin el Jambo, convertit en festival de referència amb una recepta que s’ha demostrat infal·lible: música en viu i original, res de versions, al carrer i d’accés gratuït, amb les bandes locals com a esquelet de la programació i un grapadet de píndoles foranes perquè no sigui dit. Arrenca aquest vespre amb l’ONCA, i  fins dissabte a la nit quaranta bandes se succeiran per set escenaris del centre històric de la capital. El com, el quan i el per què els explica l'ànima d'aquest invent, Oriol Vilella.

Un, dos, tres, Jaaaam-bo!

1. Les patums: Gossos
“Ens uneix una llarga amistat. De fet, al primer disc d’Hysteriofunk hi surten fent palmes, quan el nostre projecte semblava encallat, el guitarrista, Oriol Farré, ens va fer de mànager i pràcticament ens va obligar a tornar a la carretera. Independentment d’això, Gossos és una banda que sempre ha anat per lliure i que ha cultivat un estil més pròxim al folk i deliberadament allunyat de la fórmula del rock català. Té especial sentit que siguin els caps de cartell perquè el 2012, en la primera edició del Jambo al marge de Red Music, necessitàvem un grup potent per vestir el cartell i fer-nos un nom i ells van accedir. D’altra banda, el de dissabte a plaça Guillemó (22 hores) serà l’únic concert gratuït d’aquesta minigira de deu concerts per celebrar els 30 anys de trajectòria. Feia cinc anys que no pujaven a un escenari, i s’han animat a tornar-hi quasi per casualitat, arran d’un concert homenatge per celebrar els 50 anys de carrera de l’Elèctrica Dharma. Ells en fan 30, que no està gens malament. Repassaran els hits de la seva trajectòria i després, ves a saber. És potser l’última oportunitat de veure’ls tocar en viu”.

2. Els exòtics: frenchies i brits
“El repte des de fa un parell d’anys és obrir-nos al circuit francès, que ens queda culturalment una mica més lluny. L’ambaixada ens ha donat un cop de mà decisiu. Primer va ser Lucie Antunes, a qui vam convidar l’any passat, i aquesta edició  dupliquem l’aposta perquè hem vist que té una bona acollida. Portarem El Gato Negro, una banda de mestissatge que combina les arrels africanes i els ritmes llatins, i que fa una música molt ballable. Serà divendres a la plaça Guillemó (21 hores). La segona píndola frenchie és Mauvaise Bouche, cantautora de Montpeller amb un registre que es mou entre el pop, el hip-hop i el soul i que està a punt de petar-ho a França. És un dels talents emergents que ens agrada descobrir just abans que eclosionin i quedin definitivament fora de les nostres possibilitats, com en edicions passades van ser Paula Valls, Núria Graham i La Ludwig Band. Avui no els podríem portar, però podem fardar que els hem tingut al Jambo. Actua divendres a la plaça del Poble (21 hores).”

“L’any passat vam debutar a mercat britànic amb The Hanging Stars i aquest curs repetim amb Julie Campbell, àlies Lonelady. La vaig descobrir  en un concert a Londres que feia de telonera de Supergrass i em va deixar de pedra amb un postpunk que pot recordar les bandes britàniques dels 80 i també Talking Heads. A mi em va posar la pell de gallina, i tinc curiositat per comprovar com reacciona el públic d’aquí. Dissabte a la plaça del Poble (20.30 hores).”

3. Els rarets
“Tinc una debilitat especial per Black & White Digital, potser perquè són molt joves, es mouen entre el funk i el punk i bona part del repertori és instrumental. Com Hysteriofunk als inicis, vaja. Apunteu-vos el nom, perquè en sentirem a parlar. I recordeu: dissabte, a la placeta de Sant Esteve (23 hores). L’altre inèdit que convé no perdre’s és Manuel Fernández, cantautor argentí que va aterrar per aquí fa tres anys i que debuta al Jambo amb una proposta intimista i un directe monumental, reforçat a més per a l’ocasió amb David Carmona a la guitarra i la veu de Roser Puigbó: divendres al Cap del Carrer (19 hores). I per tancar aquesta secció, Alberto & García, una proposta de l’ambaixada espanyola que practica un sincretisme curiosíssim, que funciona i que farà fortuna, ja veureu: ritmes mexicans, folklore llatinoamericà i arrels espanyoles. Dissabte a la plaça Guillemó (19.30 hores).”

4. Els de casa
Juli Barrero mereix menció especial. Ens presenta el seu nou treball, Sòlid, i ho fa a més amb la banda al complet, el format XXL que lamentablement serà caríssim de veure i que inclou secció de vents i coristes. De vegades no valorem prou el que tenim a casa, i aquest n’és un cas flagrant. Els discos del Juli són absolutament homologables en qualitat a qualsevol producte de baix. O millors. Ha suat la cansalada, no escatima un gram d’entusiasme i poques vegades veureu un artista del país al capdavant d’un projecte tan potent, tan ambiciós i tan ben fet. La cita és divendres a la plaça del Poble (19.30 hores).”

“Més talent local: el de Rokyo, que és cert que ja va venir l’any passat, però vam creure interessant que repetís després de desfilar per la final del Sona 9. Torna, sí, amb el seu pop naïf i les seves lletres desenfadades, però en format acústic: divendres al Cap del Carrer (22.45 hores)”.

“No em voldria descuidar de Hot Mirindas, històrica banda alturgellenca a qui havíem perdut la pista. Fa un any van tornar al local d’assaig, només pel gust de tocar units tant de temps després. Els vam proposar de pujar de nou a l’escenari, es van fer els ronsos però aquí els  tenim, amb més canes, alguna calba i un rock tan fresc com fa vint anys. Dissabte, de nou al Cap del Carrer (20.30 hores).”

5. El racó del jazz
“Serà a la placeta Monjó, i el cartell és formidable: per començar, Joan Pau Cumellas i Àlex Bagaria, dos monstres de l’harmònica. Els assajos que han fet a La Fada són espectaculars, i no tindreu gaires ocasions de veure i escoltar dues harmòniques juntes, i menys encara com les del Pau i l’Àlex, tot i que ell tocarà sobretot la guitarra (dissabte, 19 hores). Jazz Pretenders és sens dubte el plat fort de l’escenari Jazz Messengers: és la banda del saxofonista Jordi Blanch, un clàssic del circuit barceloní. Practica una fusió que l’acosta al jazz elèctric, i viu una segona joventut com a banda de capçalera del late night del xouman Jordi Giró a La 2 (dissabte, 21 hores). I tanquem el racó negre amb la colombiana Sara Aldama, la guanyadora de l’últim concurs de cançó d’autor de La Fada, que compareixerà amb la banda al complet i un espectacle molt potent, ja ho comprovareu (divendres, 22 hores).”

La mitja
“Ens agrada trencar les barreres de l’orquestra. Fa dos anys vam combinar l’ONCA amb el Cor Rock d’Encamp, l’any passat els vam posar a acompanyar els nostres cantautors, i aquest els hem encomanat que repassin el millor dels musicals del segle XX, des de Gershwin a Guinovart, passant per Disney, Abba i Weber. Tot això, amb quartet de veu, duet de cordes clàssic, trio de jazz i les veus de Martí Pons i Laura Martín. Tot, sota la direcció d'Enric Bartumeu, aka Kic Barroc. N’estic especialment satisfet perquè Martín va ser alumna nostra a l’escola, se’n va anar a Madrid a estudiar musical, es va enrolar a El fantasma de la ópera, que produeix Antonio Banderas i amb què ha fet tota la temporada, i per a molts serà un descobriment. Serà a més en l’estrena del Jambo, aquest vespre a Anna Maria Janer (20.30 hores).