Diu Toni Gibert que es va passar tota una tarda assegut a la placeta de Sant Esteve contemplant la casa Bauró, a veure si se li encenia la llumeneta: “El concert vertical fins ara ha consistit bàsicament a acompanyar la música amb imatges projectades sobre la façana. És una experiència estètica potent però buscava una altra cosa”. I la va trobar, és clar que sí: Gibert va veure a la façana de casa Bauró l’escenari d’una òpera electrònica, ni més ni menys, la que aquesta mitjanit es representarà al final de la primera jornada oficial del Jambo. Una òpera o, si no hem de ser tan puristes, un musical de mitja horeta, amb la seva dramatúrgia –el llibret de David Gálvez ha reelaborat Tatuatge inacabat, un dels contes d’Arnes: les germanes que garlen al relat via Skype ho fan aquí de finestra a finestra– i en què ha ajuntat les bases electròniques de Lluís Casahuga, la guitarra elèctrica de Carlos Lozano, la veu de Jonaina Salvador, la interpretació de Raquel López i el mapping de Dani García. Tots –començant per Gibert, que exerceix com a professor a l’Institut de música i que com a compositor ha tastat pals eminentment clàssics– fora del seu espai de confort: mirin si no Salvador cantant Camela. El resultat és una ocurrència sense precedents entre nosaltres, a mig camí –ja ho veurem– entre Bjork i la Fura dels Baus, i que ha de ser vist, atenció, com el que és: un musical que explica una història amb principi i final, no com una banda que toca cançons. Ja ho saben.
