–“El que em faria més il·lusió de tot, amic Joan, és que Montserrat es publiqués en català.”
Som al 2005 a la Massana, qui parla és el dibuixant hispanofrancès Julio Ribera (Barcelona, 1927 - Cognin, Saboia, 2018) i el Joan a qui li confessa els seus més íntims somnis és Pieras, naturalment, l’ànima de la Massana Còmic. Havia vingut a exposar les planxes de Montserrat, la primera de les tres entregues de les seves memòries. Hi reconstrueix la infància i la joventut, des de la Guerra Civil, als primers anys del franquisme, i el salt a París, on desembarca el 1954 disposat a provar fortuna com a dibuixant. Bamboo va tenir el coratge de publicar la trilogia en francès, i el cert és que mai no s’havia publicat en castellà i molt menys en català. Diu Pieras que mai no s’hagués imaginat que podria fer realitat aquell somni, i el miracle ha sigut possible gràcies en primer lloc a la generositat d’Anne Marie, la vídua del dibuixant, i a la fe de Jordi Coll, l’editor d’Amaníaco, que hi va creure des del primer moment.
Pieras va posar en contacte uns i altres, i el resultat és aquest sensacional volum, 150 pàgines que condensen una vida consagrada a la il·lustració i des d’aquesta mateixa setmana disponible a les llibreries. La pregunta òbvia és: que hi pinta el museu del còmic, en aquesta aventura? Doncs que una vegada traspassat Ribera, Anne Marie es va plantar a la Massana amb una d’aquelles ofertes que no es poden rebutjar: cedir les planxes originals de Montserrat, avui un dels tresors del museu. I tot això gràcies a la vella amistat que unia el dibuixant amb Pieras: “Ens havíem conegut a principis dels 90. Per dir la veritat, l’havia abordat sense encomanar-me a Déu ni al diable, enviant-li perquè me’l tornés autografiat un exemplar de El caminante del Cosmos, l’única edició en castellà de la seva obra magna. Així ho va fer, és clar, i li devia fer gràcia que l’escrivís des d’Andorra, segurament pel català. El cas és que ens vam començar a cartejar i que el vam convidar al saló del 1999. La relació es va anar fent més estreta, li trucava de tant, i després de demanar-me invariablement que li parlés en català, m’anava explicant com avançava l’últim gran projecte de la seva vida com a dibuixant: la trilogia que ara tenim a les mans. La llàstima és que ell ja no ho pugui veure publicat”.
Però nosaltres, sí, sort que tenim. I en veurem a més les planxes de Montserrat –i de propina, algunes de les plade Le vagabond i de Dracurella que Anne Marie va cedir també al museu– a la següent exposició a les Fontetes, que obrirà al febrer i que estarà íntegrament consagrada a Ribera. El dilema és si hi cabrà tot o, més probablement, caldrà dividir-ho en dues entregues. Serà aleshores quan es farà a la Massana la presentació oficial de l’àlbum i quan se li tributarà a Anne Marie un sentit homenatge per la deferència d’haver triat el museu com a dipositari d’una part tan important del llegat del dibuixant. Pensin que les planxes de Le vagabond van anar a parar a les col·leccions de la Bibliothèque Nationale de France, i això ajuda a calibrar exactament el que tenim a la Massana.
L’exposició servirà per matar el cuquet de la pròxima edició del saló, que es va haver de suspendre al novembre per problemes d’agenda quan ja hi estaven anunciats Philippe Luguy (Percevan), Herman Hupper (Brigantus) i Gerardo Balsa (La sombra del cóndor), i en què el mateix Ribera havia de protagonitzar l’espai central al túnel del telecabina.
Per compensar, a la presentació al febrer de Montserrat hi assistiran Coll i Pieras, d’un costat, i de l’altre, bona part dels col·legues que li han tributat un homenatge pòstum en forma de vinyetes dedicades als seus grans personatges: Carlos Giménez, Alfonso Font, Jordi Bernet, Joan Mundet, Jan i Paco Nájera. Pel que fa a l’àlbum, estupendament editat per Amaníaco i a més a un preu raonable, s’hi enduran sorpreses, com els inicis jazzístics de Ribera, quan encara no sabia si es dedicaria full-time a la il·lustració i tocava la bateria en un quartet, el Be-Bop, en què Tete Montoliu exercia de pianista titular: van ser uns habituals de El café de la tarde, el programa de Joaquín Soler Serrano a Radio Barcelona on, que petit és el mon, també va debutar el nostre Charly Forés com a La Voz Sin Nombre. Per no parlar de l’escapada a París, el mateix dia que es va casar amb la seva primera esposa, Carmen, i la gestació de Dracurella per a la revista Pilote, que dirigia el gran René Goscinny.
La vida portentosa d’un dels dibuixants clau dels 70 i 80, en un volum gestat des del Museu del Còmic. El que no faci Joan Pieras no ho farà ningú. No sabem el que tenim.
