Segur que s’han topat alguna vegada amb els murals de Sam Bosque, encara que no sàpiguen que són seus: el de la façana posterior del Comú de la capital, una mena de trompe-l’oeil que reprodueix la veïna plaça Benlloch, va ser el primer i és probablement el més visible. Però en té també a Doctor Nequi, encara a la capital; a Encamp (casa Viliella i la Mosquera); al parc del Prat del Riu de Canillo; rere l’escaldenc hotel Roc Blanc, i a Sant Julià, seu és l’homenatge a Pierre Soulages, al carrer de les Escoles, i el de la casa Colltort, al carrer dels Xiulets. I el més monumental de tots, no ens el descuidem: el de la rotonda de les Dos Valires, un encàrrec del Govern per amabilitzar l’entorn d’aquesta xarxa viària.

Això era fins ara, és clar. Perquè en aquesta llista ja hi poden afegir el mural definitiu: el més gran, el més alt i no direm que el més fort, però sí que el més complicat de tots els que porta al sarró, que ja veuen que són uns quants. La paradoxa és que molt probablement no n’hi hagin arribat a fixar, i això que es troba al peu de la CG-2, immediatament després de deixar Encamp enrere i a mà dreta. Es tracta d’un megamur de contenció per a una futura promoció a la zona del Lloser, una superfície de dimensions estratosfèriques: més de 4.000 metres quadrats, que multipliquen gairebé per 10 les proporcions de transparència, que dona a la plaça del Poble i fins ara el més gran que havia executat.

L’encàrrec inicial era, recorda, “fer desaparèixer el mur”. Missió impossible, és clar, fins i tot per a Bosque, que en té el cul pelat. “Però el que sí que podia intentar era minimitzar-ne l’impacte, crear un mural que es mimetitzés amb l’entorn perquè el formigó passi com més desapercebut millor”. I ho ha aconseguit amb un paisatge que intenta confondre’s amb la muntanya: una borda, un ramat de cavalls, una àliga i un trencalós, amb tons molt naturals i als antípodes, admet, del mural habitual de l’artista, més decantada cap al retrat i el blanc i negre.

Així que li ha sortit una cosa enorme, descomunal, perquè aquests 4.000 metres quadrats no tenen gairebé parangó no ja a Andorra, això per descomptat, sinó a Europa: de fet, el títol de mural vertical més gran del continent se’l va adjudicar molt recentment, l’estiu del 2023, l’artista andalús José Fernández Ríos amb una intervenció en un complex turístic d’Almuñécar, Granada. Es tracta, però, d’un mural que s’estén per tres blocs d’apartaments, no d’un sol llenç com és el cas de Rastres de vida al Lloser, que és com Bosque ha titulat el d’Encamp. Queda una mica lluny del rècord mundial, un mural gegantí que l’artista mexicana Adry del Rocío ha enllestit aquest estiu a la presa de Chicoasén, a l’Estat de Chiapas. Però el títol europeu és seu. Com per estar-ne orgullosa.

I n’està. Per les proporcions, és clar, però també perquè s’allunya de la seva zona de confort –el retrat, molt més que el paisatge, rara avis en la seva obra– i per la complexitat tècnica de pintar un mur que feia 45 metres d’alt: la bastida es va aixecar en tres fases, tenia 18 pisos i només desplaçar-se per aquell laberint ja comportava un esforç notable. Per no parlar de la perspectiva, especialment difícil de mantenir quan estàs enfilat en un mur i no pots dibuixar a mà alçada, sinó que has de baixar del mecano allunyar-te per calibrar el resultat i que no es desquadri tot. I sobretot, en un mur còncau com és el cas.
Però no rondina, al contrari. Pintar a l’estudi és una feina essencialment solitària, diu. “Quan treballes al carrer, no hi ha dia que no s’aturi una persona que segurament mai entraria en una galeria d’art per comentar el que estàs fent, i aquesta interacció és molt gratificant”. Encara ho és més que particulars i institucions s’hagin embarcat en aquesta mena de competició a veure qui il·lustra més murs i parets mitgeres: “Si no podem portar l’espectador a les galeries, traiem l’art al carrer i fem-lo més amable. És un win-win”.

Un mural per a L’Home del sac i després, un any al taller

Bosque no ha parat els últims mesos. A banda del mur d’Encamp, al setembre va enllestir un homenatge a la tarragonina Montserrat Abelló, un retrat a la casa natal de la poeta, al número 23 del carrer Apodaca de Tarragona. Ara s’ha embarcat en una obra per a la seu de L’Home del Sac a Santa Coloma: “Quan acabi em tanco un any al taller per preparar la pròxima individual”.