El Nadal dels Mestres de Canillo

Hem volgut dedicar La peça del mes a dos béns mobles que formen part del fons de Patrimoni Cultural d’Andorra: les taules de la Nativitat i l’Epifania del Mestre de Canillo, amb data aproximada de 1530. Les dos, juntament amb una altra taula que representa l’escena del Naixement de la Verge, segurament formaven part d’un retaule o estructura significativa, per la iconografia de les escenes, potser dedicada als goigs de la Mare de Déu o, si més no, a la figura central de Maria. Tot i desconèixer-se la seva procedència original, aquestes taules concedeixen un protagonisme innegable a la parròquia canillenca, escenari de més d’un misteri artístic al llarg de la història de l’art andorrà. 

 

El primer episodi que trobem representat en les taules és el de la Nativitat, narrada en els evangelis de Lluc (Lc 2, 1-7) i Mateu (Mt 1, 18-25), que descriuen el desplaçament de Maria i Josep a Betlem, per complir un edicte d’empadronament ordenat per Cèsar August. Com que no troben cap cobert perquè la Verge doni a llum, s’estableixen en un pessebre i d’aquesta manera, es conforma una de les iconografies més reconegudes arreu. 

Per a la teologia cristiana, aquest episodi és el que narra l’encarnació de Jesús en forma humana, lliure de pecat i complint la voluntat de Déu, que neix com a salvador, per posar remei als danys que Adam, el primer home, havia provocat en la humanitat. 

 

D’altra banda, l’Epifania, també coneguda com l’Adoració dels Mags, recull l’episodi que, de nou, l’evangelista Mateu (Mt 2, 1-12), recull a l’Antic Testament. Aquest episodi narra com uns mags, Melcior, Gaspar i Baltasar, segurament Europa, Àsia i Àfrica, arriben a cavall, camell i elefant al lloc de naixement del nen Jesús seguint una estrella a l’orient. El rei Herodes els ordena que el visitin a Betlem. Els mags, que duen tres presents respectivament: or, encens i mirra, són els primers gentils que responen a la crida de la salvació de Crist. 

 

Tornant a la qüestió del Mestre de Canillo, hi ha controvèrsia sobre la seva identitat, que al llarg dels anys, ha anat evolucionant. El primer a suggerir l’autoria de les obres va ser Diego Angulo, el 1944, que qualificava les obres amb les mateixes característiques artístiques que aquestes dos taules com a factura del Mestre de Caldes, donada la reeixida execució del retaule de Caldes de Malavella. 

Així mateix, l’any 1956, Rafael Benet i Manuel Humbert, coautors de l’encara inèdit Catàleg monumental d’Andorra, asseveren que, si per alguna cosa és destacable la factura d’aquest mestre és per dos obres estilísticament germanes de la Nativitat i l’Epifania, i similars a aquell retaule que esmentava Angulo. Són la predel·la del retaule de Sant Miquel de Prats i el retaule de Sant Joan de Caselles (ESJC-001). 

Aquests fets queden recollits en un article que, mossèn Ramon Rossell, de Canillo, escriu a la revista Església d’Urgell l’any 1982. En aquest article comenta que, al contrari del que havia enunciat un altre estudiós, Antonio José Pitarch, l’assignació del pseudònim del mestre no va ser feta 1958 per l’il·lustre estudiós nord-americà Chandler Rafthon Post, sinó per l’intrèpid tàndem de catalans.

A més a més, mossèn Ramon, li atorga una primera identitat al personatge que, fins llavors, continuava sent anònim. Ho fa partint dels estudis de mossèn Pere Pujol, que havia estudiat la tradició retaulística goticitzant de “l’alt país d’Urgell”, recollint la figura i les factures de Jaume Gonsalbo, fundador d’una escola pictòrica a la seu urgellenca.

Gonsalbo signà el retaule de Sant Ermengol de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, mentre que l’activitat artística de la família va continuar amb el seu fill, Ramon. La nissaga d’artistes no s’escapçà amb ell, sinó que tingué continuïtat mitjançant el matrimoni de la filla amb el notari de la Seu d’Urgell, Jaume Llobet. Fruit d’aquest matrimoni va néixer Joan Llobet, a qui mossèn Ramon atribuí la figura del ‘Mestre de Canillo’, gràcies al primer contracte que l’urgellenc va signar amb els parroquians de Canillo el 18 de juny de 1508. 

El misteri no es resolgué fins que, el 2014, Joan Bosch i Francesc Miralpeix, al catàleg L’art d’època moderna a Andorra: segles XVI-XVIII, en tragueren l’entrellat. Els investigadors gironins, no només van poder assignar una identitat més fefaent al mestre, sinó que, per sorpresa de tots, van anunciar que aquesta figura no l’encarna una persona, sinó dos. El fins llavors conegut com a Mestre de Canillo resultaven ser dos: el pintor Miquel Ramells, de Cardona i el daurador que usualment en completava els seus treballs, Guiu o Guiot Borgonyó. 

El contracte, a banda de donar el fet definitiu per poder identificar els autors, permet de traçar paral·lelismes estilístics, iconogràfics i cronològics entre els retaules de Prats, Caselles i les dos taules de la Nativitat i l’Epifania, les obres que més marquen el seu estil. 

 

Aquest estil és el resultat d’un exercici de naturalització de les formes que és propi de l’art de l’època del renaixement a la Corona d’Aragó. Es tracta d’un llenguatge caracteritzat per una àmplia profusió de figures humanes allargades i estilitzades, a més de plenes de gestualitat i moviment. Una representació el més estrica i científica possible de l’espai de l’anatomia humana, que resulta, de vegades, desproporcionada, sobretot, tenint en compte l’edat del protagonista d’ambdues escenes, el nen Jesús, que presenta una musculatura exagerada. 

Alguns dels models que es poden assimilar al tractament de les formes i la distribució de les figures en les representacions, haurien estat apresos de mestres italians. Donada la facilitat que suposava aquesta circulació de models arreu d’Europa, no resulta estrany poder traçar certes similituds entre obres tan properes com l’Epifania de Ramells i Borgonyó i l’Adoració dels Mags de Dürer. 

Finalment, totes dues taules van ser adquirides pel Govern d’Andorra el 28 de novembre del 2011.