Segur que se n’han adonat, per poc observadors que siguin, però per si de cas ho deixarem dit aquí: vivim en un país on els miracles no és que siguin possibles, sinó que són el pa de cada dia en l’ordre cultural. Perquè és un autèntic miracle que neixin i creixin ocurrències com el Saló del Còmic i el Festival d’orgue, la Temporada d’òpera, el Sax Fest i naturalment Ull Nu. Tots ells, iniciatives privades, per no dir de quatre visionaris il·luminats que han acabat obtenint, per pesats, el favor de les administracions. A dreta llei no hauríem de tenir res d’això, perquè som els que som i som com som. Però ho tenim i cal regar-ho, cultivar-ho i aprofitar-ho. Avui toca Ull Nu, artefacte audiovisual que en concepte i contingut no desentonaria a la Barcelona més cool amb epicentre als cines Verdi, per concretar. Però ho tenim al Centre de Congressos i durant cinc dies: una trentena de curts, una cinematografia convidada –aquest any la portuguesa, tan geogràficament pròxima com objectivament marciana– i un grapat de propostes úniques, des de col·loquis amb directors, guionistes i muntadors a tallers, instal·lacions i concerts. Ahir a la inauguració oficial –pelet desangelada, em referia a això quan deia que som els que som– tot van ser floretes, és clar. Ull Nu és la cristal·lització d’un xup-xup audiovisual que ha anat creixent com bola de neu i que avui ens permet fardar d’una nòmina considerable de creadors: una dotzena llarga, més o menys joves, amb un o més curts al sarró. I els que vindran. Falta, però, el salt al llarg, una proesa fins ara només a l’abast de productores com Red Nose i Imminent. Se’ls pot demanar més a les administracions, i més concretament al ministeri de Cultura, que ja hi aporta 150.000 euros anuals en concepte d’ajut a la producció, més les escorrialles de les subvencions? Doncs sí: es pot. Potser no més diners –tot i que probablement sí repartits de forma més eficient– però sí com a facilitador. Perquè aquest xup-xup es consolidi, creixi i arribi un dia a aixecar una protoindústria audiovisual cal primer de tot portar produccions foranes que alimentin el sector. Fa anys i panys que els més veterans del gremi rondinen amb raó per les dificultats que es troben a l’hora de passar per la duana equips tècnics i humans, i que reclamen una mena de Film Commission a l’andosina per captar rodatges. No se n’han sortit, de moment, i aquest és el més efectiu (i menys costós) copet a l’esquena que podria fer-li ara mateix el Govern.
Dit això, ara no s’amarguin i no es perdin el desplegament d’Ull Nu pel centre històric. No és Sitges, ni Canes, ni Venècia, ni tan sols Màlaga, és clar, però és el començament d’alguna cosa important. Si els agrada el cine, aquest cap de setmana és hora de somiar.