“Pase lo que pase, y no  puede pasar nada extraordinario, una cosa es ya cierta: ¡adiós, paraíso de Andorra! Estos hermanos nuestros de raza eran unos verdaderos, unos grandes privilegiados, quizás sin saberlo. Han comido del fruto y ahora exigen libertad, modernismo, placeres, derechos. Conformes. Justo es que, si los quieren, se los den. Pero en adelante dejarán de ser seres privilegiados para convertirse en hombres vulgares, en simples mortales, y Andorra ya no será más un paraíso, sino un cacho angosto de tierra, lleno de incomodidades ilusoria y relativamente endulzadas mediante la radio, el cine, el turismo, el jazz-band, las montañas rusas, la ruleta y el baño de sol en pijama. Y nada más: así quedará eliminado uno de los últimos paraísos que todavía podían visitarse en Europa.”

Disculpin la llarga lletania però convindrà el lector que valia la pena reproduir-la perquè és un exemple de la clarivident perspicàcia, i de la ploma   foteta i pelet perversa, d’Agustí Calvet, aka Gaziel, un dels grans periodistes catalans de la primera meitat del segle XX, i això és molt dir, perquè estem parlant d’un estricte coetani de Pla, de Xammar, de Sagarra, de Josep Maria Planes i, no ens n’oblidem, del nostre Lluís Capdevila. Ho va publicar a la portada de La Vanguardia del 25 d’agost del 1933. La data no és casual: venim de l’ocupació de Casa de la Vall per un grup de joves andorrans que reclamaven el sufragi universal  -masculí, naturalment-, de la destitució del Consell per part dels coprínceps, de la convocatòria de noves eleccions que havien de tenir lloc el 30 d’agost i de la fraternal arribada del batalló de gardes mobiles de Baulard, amb l’encàrrec de garantir l’ordre. L’agitació política va coincidir amb la vaga dels treballadors de Fhasa, i entre uns i altres Andorra es va convertir en la serp informativa d’aquell estiu. Com a mínim, per a la premsa catalana.

Aquest és el context de les desenganyades paraules que ens dedica Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887–Barcelona, 1964). Ho fa des del despatx de director de La Vanguardia, no es pensin que va agafar la motxilla de corresponsal i es va plantar entre nosaltres, com sí que va fer, d’altra banda, Irene Polo. N’era el director des del 1920, just després de cobrir, ara sí, com a corresponsal la I Guerra Mundial i convertir-se en el guru del periodisme català. Va ser ell qui la va convertir en el diari de referència que encara és, més o menys, avui, i va exercir el càrrec fins al 1936. La data tampoc no és casual: el seu catalanisme crític amb el maximalisme d’ERC -va descriure els Fets d’Octubre del 1934 com un “tropezón tremendo”- i clarament decantat per les posicions conservadores de Cambó era massa tebi per als aires exaltats del moment, va rebre amenaces de mort i va tocar el dos abans que fos massa tard. No veia visions. Recordin com va acabar Josep Maria Planes, en una voravia de l’Arrabassada i cosit a trets per incontrolats de la FAI.

Però som al 1933 i per a aquests negres episodis falten encara uns anys. Gaziel és al moment culminant de la seva trajectòria, somia a convertir La Vanguardia en el gran diari espanyol. La Guerra Civil li ho impedirà. I evoca en aquest article premonitori que du el lúcid títol de Un paraíso perdido, les escapades andorranes anteriors a la debacle: “Veo los prados tiernos entre los valles angostos, veo las ásperas cumbres escarpadas en torno los caseríos oscuros, dispersos, los rústicos poblados envueltos en rumores de aguas corrientes, las figuras de aldeanos y pastores que parecían tallados en madera románica... Sí, lo recuerdo bien: aquello era un paraíso”. 

Doncs aquell bé de Déu es va perdre, segons ell, per l’acció combinada de “las oscuras turbas de inmigrantes murcianos afiliados a la CNT y a la FAI que propagaban por los hondos valles zumos turbios y extraños subidos del fondo de los arrabales” i per “algo de fermento nacionalista catalanizante”. “En resumen”, conclou, “Andorra ha comido de la fruta terrible y el paraíso andorrano ha dejado de serlo”.

Això era, recordin, el 1933. Haurien de passar dues guerres i tretze anys, tretze, per tornar a parlar d’Andorra. Ara som a l’agost del 1946, i trobem el nostre home allotjat a l’hotel Pla d’Escaldes. Ha vingut amb la dona i la filla per reunir-se amb el seu altre fill, a qui no veu des del 1938. Ho sabem per les dues cartes dirigides a Amadeu Hurtado i que s’han conservat a l’arxiu de l’advocat català que ha exhumat el també periodista català Joan Safont. Són dues missives tocades de tot el desencant d’un home que ho ha tingut tot, que ho ha perdut tot i que ha de tornar a començar de zero en una Espanya franquista que li és obertament hostil: pensin que haver hagut de fugir de primer moment no li va estalviar de ser processat pels vencedors de la Guerra Civil, i que el comte de Godó, l’amo i senyor de La Vanguardia, li va girar ignominiosament la cara: no va recuperar mai més no ja el càrrec de director, és que ni tan sols el nom, esborrat a la fina manera de la damnatio memoriae romana dels arxius del diari. Gaziel se’n va venjar amb Historia de la Vanguardia, llibret d’altra banda portentós.

Però tornem al 4 d’agost del 1946, data de la primera carta. Gaziel posa el seu amic en antecedents, li dona notícia sobre la malaltia d’una germana seva –d’Hurtado– i li demana consell sobre els socis en les noves aventures empresarials del seu fill, del fill de Gaziel, s’entén, l’informa que es quedarà “en aquest hotel fins l’endemà de la Mare de Déu, el 16”.  La segona manté el to eminentment cordial i familiar, li comunica els dubtes salomònics del fill, que no sap si fer el servei militar a l’Espanya franquista o a la França de De Gaulle, però és molt més suculenta perquè deixa veure el seu esperançat pessimisme. D’una banda, es resisteix a abandonar-se a la resignació: “Vol dir que pot trigar tant el moment de poder reprendre les nostres serenes passejades? El món és boig, però tanmateix, àdhuc la follia obeeix a certes lleis de gravetat que la fan caure pel seu propi pes. I miri que pesa ja aqueixa bogeria d’Espanya!”

El millor, però, arriba al final, amb una sensacional disquisició sobre el que sembla, sobre el que és i sobre el que no és la història: “La història, llegida, és el suau mari magno de Lucreci. Viscuda és senzillament una abominació. Allò que la història sigui mestressa de la vida és un contrasentit: la història no ensenya mai a viure; és el viure, que ensenya a comprendre la història. I aqueixa amarga lliçó pot resumir-se en dugues fórmules. Els que fan la història no són pas els millors que podien fer-la; i els fets que la història registra no són pas els millors entre els que podien haver esdevingut. La història escrita, fet i fet, no és altra cosa que un entreteniment literari que prova de narrar lògicament el que no ha estat res més que biologia pura”. Pessimista? Més aviat clarivident. Parla un home que va transitar per tres guerres, que va viure dues dictadures i que quan ho va haver perdut tot es va reinventar, i a Madrid!, com a assagista (Meditacions del desert), memorialista (Tots els camins duen a Roma) i autor de llibres de  viatge (Castella endins). Tot això, en la seva segona vida, perquè en la primera, abans de la Guerra Civil, va forjar la seva vocació en dos llibres pioners del periodisme català: Diario de un estudiante en París (1915) i De París a Monastir (1918), on recull les seves cròniques de guerra.

I tornem per acabar al començament, a l’article liminar de La Vanguardia: “¿Qué pasa en Andorra? La minúscula república patriarcal, encerrada entre las altas cumbres pirenaicas, da que hablar a medio mundo. Allá van reporteros, enviados especiales y fotógrafos. Las empresas de información cinematográfica movilizan sus operadores; Francia, su gendarmería, España, sus agentes diplomáticos”.