Mossèn Benigne Marquès evoca la figura del pare Cebrià Baraut en el centenari de l’historiador.

Diu que havia demanat als seus superiors que el destinessin en un lloc tranquil, com més apartat millor, on poder-se consagrar als seus diplomes medievals. Que la disciplina monàstica –el 1927 va ingressar a Montserrat, i el 1941 hi va ser ordenat sacerdot– li robava temps per navegar per arxius i documents. Així que primer el van enviar al santuari del Miracle, i després cap a la casa que els benedictins catalans tenien a l’època al carrer Fiter i Rossell d’Escaldes. Això passava el 1963, i durant els quatre decennis següents el pare Cebrià Baraut (el Vilar de Cabó, 1917-Montserrat, 2003) va bastir una obra historiogràfica monumental, que –per dir-ho ràpidament– podem resumir en les dues grans aventures editorials que va impulsar i dirigir –els Quaderns d’Estudis Andorrans (1976), i la revista Urgellia (1978)– així com el Cartulari de la Vall d’Andorra, segles IX-XIII, i Monumenta Andorrana (1965). I això, només pel que ens toca de més a la vora.

Amb motiu –diu mossèn Benigne Marquès, l’arxiver de l’Arxiu Capitular d’Urgell que ahir va desfilar per la Llacuna per evocar la figura del pare Cebrià amb motiu del centenari– mesos enrere el qualificava Jordi Pasques com l’home providencial de la historiografia del bisbat d’Urgell i també d’Andorra. “Feu la prova”, proposava aleshores Pasques i ho feia de nou ahir: “Elimineu tot el que la historiografia i la paleografia pirinenca li deuen al pare Cebrià, i ens quedem a les beceroles”. Mossèn Benigne, que hi va treballar durant molts anys, el defineix com un home “essencialment senzill, humil i afable”, i com un historiador meticulós, a qui li agradava anar fins al final: “Ell en deia codicologia, però era un investigador total que es va consagrar a transcriure, intepretar i publicar documents”, diu, obrint d’aquesta manera les portes a la generació d’historiadors que va venir després. Una feina solitària i aspra, perquè la transcripció a pèl d’un document del segle XI no deixa gaire lloc a les divagacions. Però també era capaç, si li demanaven, d’embarcar-se en aventures més pedagògiques: no se li caure els anells a l’hora d’assessorar aquell còmic pioner que va ser la Petita història d’Andorra. Per no parlar de la sensacional descoberta d’un fragment del Liber Iudiciorum transcrit en català per un monjo del monestir de Tavèrnles cap al 1150 i que, atenció, s’avança en prop de mig segle a les Homilies d’Organyà.

La conferència d’ahir, en fi, és el primer acte del centenari que té lloc per aquí dalt. El 2 de setembre en va tenir un altre al Vilar de Cabó, la localitat natal del pare Cebrià, i està prevista una altra conferència, aquesta a càrrec del paleògraf Jesús Alturo, catedràtic de l’Autònoma de Barcelona. L’Arxiu Nacional, que dota la beca d’investigació històrica que du el seu nom, també organitzarà unes jornades acadèmiques, però en canvi el que haurà d’esperar serà la Miscel·lània en el seu honor que a principis d’any semblava embastada. Doncs només ho semblava i Pasques la retarda ara fins al 2018. Potser serà l’oportunitat, diu, de recuperar la seva monumental tesi doctoral, Joaquim de Fiore i la reforma florense, només parcialment publicada. Perquè, diu mossèn Benigne, no va deixar res al calaix. I meticulós com era, difícilment apareixeran inèdits seus.