Ha generat sorprenentment poca tinta i encara menys llàgrimes, la reforma definitiva de la plaça del Poble. Si hi han desfilat els últims dies, és possible que una mica de pena sí que els hagi fet. I si veuen la foto d’aquí al costat, amb els operaris enfilats a la teulada de la glorieta central, segur que començaran a visualitzar el compte enrere d’un espai que ha marcat generacions de veïns, i no només del centre històric. En qüestió d’hores, serà fum, història. Trist final per a un dels escassíssims elements que havien sobreviscut de la plaça original, la que va projectar l’arquitecte Aleix Dorca amb els companys del despatx Espai –Josep Maria Farré i Xavier Rebés– i que es va inaugurar el 1982. De fet, aquell any se’n va estrenar el primer tram, el que transcorre sobre l’aparcament comunal. El segon, sobre l’edifici administratiu, va haver d’esperar fins al 1987. Però les línies mestres de la plaça ja estaven traçades, i la glorieta en constituïa la clau de volta sobre el qual s’estructurava l’espai: un eix seguia el traç de la rambla Molines; l’altre, seccionava longitudinalment la plaça, i tots dos confluïen en el quiosc de música. Els més veterans potser en recordin el característic enllosat, amb les rajoles anomenades panot que Gaudí havia dissenyat per al passeig de Gràcia, i que li donaven un aire familiar.
La resta d’elements característics d’aquella plaça primigènia eren el quiosc de premsa i la zona de descans enjardinada, on avui hi ha el rebedor el Centre de Congressos. Tots dos van desaparèixer en la reforma del 2004, que la va començar a desvirtuar. Tampoc han sobreviscut els bancs de pedra dobles, inspirats en els del Parc Güell, i la quadrícula que dibuixava el paviment, vagament inspirada en l’Escola d’Atenes, un dels murals pintats per Rafael a les estances del Vaticà. Per no parlar del primitiu Institut de Música i del Bar del Poble, amb un característic fris de reminiscències picassianes (pensin en la façana del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona).
A la glorieta li seguirà en breu la pèrgola de ferro i policarbonat que es va erigir sobre el segon tram de la plaça i que projecta el característic arc de mig punt medieval en una enorme ferradura: una estructura insòlita i que Dorca explica d’una banda per la molt pragmàtica necessitat d’aixoplugar els vianants en cas de pluja. La forma de ferradura, aquest insòlit tornar al punt de partida, s’explica perquè tot i que des del primer moment es va somiar a connectar amb el centre històric, fins al 2021, amb la passarel·la Rosa Ferrer, la plaça no duia enlloc: al final de tot no hi havia res, i la pèrgola suggeria de forma instintiva al vianant que girés ordenadament cua.
La plaça, en fi, va ser projectada al marge i sobre els edificis que la sostenen. Els plànols inicials del búnquer administratiu sembraven la coberta de xemeneies de ventilació, que finalment van poder ser derivades a les orelleres laterals actuals, i la glorieta era un metre més baixa: amb l’obra ja acabada es va aconseguir fer-la créixer quatre o cinc pams i ditar-la d’unes formes més esveltes.
I fins aquí l’últim rèquiem a un espai al qual és fàcil associar-hi records de mitja vida, des dels nens que als 80 hi tenien el seu pati de joc fins a les nits glorioses del Dijousde rock als 90 i primers 2000, contrapàs, sardanes i arrossades. Tot això és el que s’enduen aquests dies les grues i els operaris de la plaça del Poble.
