El ministeri rectifica i marcarà l’itinerari d’accés al jaciment, però Gelabert no vol convertir-lo en una “ruta turística”.
“Crec que se n’ha fet un gra massa i que això s’ha convertit, com diu vostè, en un circ mediàtic. Però si la gent té realment tant d’interès per accedir al roc de les Bruixes –un interès que, d’altra banda, fins ara no havia manifestat– doncs, evidentment, el senyalitzarem i hi farem les actuacions pertinents per protegir-lo”. Amb aquestes paraules va liquidar ahir la ministra Olga Gelabert la polèmica oberta a principis de maig. Recordem l’origen de tot plegat: arran de la visita de l’arqueòleg francès Pierre Campmajó –el ministeri li ha encarregat un nou aixecament del roc de les Bruixes– el servei de Patrimoni va ser taxatiu: “Senyalitzar el conjunt rupestres seria un acte irresponsable, perquè la nostra obligació és preservar aquest patrimoni per a les pròximes generacions. I s’ha demostrat que no tenim prou educació com per obrir-lo al públic”, deia aleshores la cap de Béns Mobles, Berna Garrallà.
La cosa hauria quedat probablement aquí, però l’afer es va enverinar definitivament quinze dies enrere quan, en una iniciativa sense precedents, el ministeri va amenaçar de sancionar l’arqueòleg Gerard Remolins si aquest no retirava de forma immediata d’internet les dades que permeten la geolocalització del jaciment. Hi va posar cullerada el cònsol de Canillo, Josep Mandicó –“No té sentit prohibir la difusió del roc de les Bruixes”, deia aquest mateix dilluns, alhora que suggeria que s’hi poguessin fer visites guiades– i fins i tot el ministre portaveu: “Hauria d’estar a l’abast de qui tingui la inquietud de conèixer-lo”, admetia ahir mateix.
Doncs bé: sembla que el ministeri ha reflexionat els últims dies i aquell no taxatiu a senyalitzar-ho s’ha convertit en un sí lleugerament matisat. No gaire, només el just per salvar la dignitat: “El que el Govern pretén evitar és que un jaciment especialment vulnerable com aquest es converteixi en una ruta turística, però que s’hi pugui accedir lliurement i sense restriccions”, deia ahir la ministra. Per això mateix, la discussió ja no és si se senyalitza o no, sinó com es marca la ruta d’accés i quina és la millor manera de protegir el jaciment per limitar l’accés a les terrasses. És a dir, quin tipus de tanca s’hi col·loca. Una solució de compromís que molt probablement no satisfarà ningú començant pel ministeri, que ho ha intentat evitar fins que ha vist que la posició era indefensable, i acabant pels (més o menys) habituals, que fins ara hi havien pogut accedir sense restriccions, fins i tot a passejar-s’hi lliurement, i que en endavant hauran de contemplar els gravats a una distància que tan prudencial que convertirà l’experiència en una altra cosa. Si se’n volen fer la idea de com podria quedar, pensin en la tanca metàl·lica que segueix el perímetre de la Balma de la Margineda, i transportin mentalment l’estructura al roc de les Bruixes. Només pensar-hi ja fa venir una mica d’angúnia.
Tossuderia ministerial
Si s’ha arribat fins aquí és, però, per la tossuderia del ministeri i el tret al peu en què es va convertir la carta amb què amenaçava Remolins de sancionar-lo. Molt generosament, el conseller liberal Ferran Costa ho va qualificar en la sessió de control d’ahir com una “relliscada”. Sense carta, avui probablement no n’estaríem parlant i el roc de les Bruixes continuaria sent la dèria de quatre sonats per les pedres antigues, com havia sigut sempre. Però tampoc tenia gaire sentit, convé dir-ho, que un dels elements més singulars del nostre patrimoni arqueològic fos conegut pels veïns de Prats i per un grapat de privilegiats. Menys encara, com deia ahir el mateix Costa, en l’Any Europeu del Patrimoni Cultural: “Conèixer el patrimoni et permet estimar-lo, i nosaltres pensem que aquest és el primer pas per preservar-lo. És un altre criteri, a les antípodes dels que pensen que no s’hauria de senyalitzar”.
En qualsevol cas, el cert és que encara ahir Gelabert intentava defensar l’inicial i categòric no apel·lant a l’aval dels experts –els dos consultors de la Unesco que el 1995 van desfilar per Prats, just després de l’atac vandàlic que estem purgant encara avui, així com el mateix Campmajó. I també és cert, com insisteix la ministra, “que sempre hem autoritzat les demandes que ens ha arribat per visitar-lo, i ho continuarem fent perquè no és la nostra finalitat prohibir-ne l’accés. Tampoc l’hem amagat. No l’hem publicitat, que no és el mateix que amagar-lo. I no l’hem publicitat perquè no es converteixi en una ruta turística. Però si realment és el que es vol, mirarem com senyalitzem la ruta i com fem el tancat”. Just el contrari del que deien des del ministeri fa quinze dies.
