Diu que fa catorze anys que hi ve a cantar, algunes temporades dues o tres vegades. Cada vegada que el Toni el crida, de fet. I que ja en porta una quarantena ben bona. L’última, al novembre, al concurs de cançó: hi exercia de jurat i a la vegada hi va endossar un directe. La de dissabte serà probablement l’última, i El Sobrino del Diablo està trist, que és molt dir per a un parent de Llucifer. “És un local de resistència, un dels pocs espais de música en directe que no ha estat colonitzat pel  reggaeton, per la rumbeta i pels grups del bon rotllo, i on encara tenien cabuda relíquies com el rock, el folk i el blues”. Juan Gómez, àlies El Sobrino, farà una mirada enrere, que és el que toca, i repassarà els temes d’aquests últims tres lustres de carrera. I en el seu cas és molt dir, perquè pensin que a la tardor traurà nou disc. Serà el quinzè d’una trajectòria singular, que ha deixat perles com aquell monument a la iconoclàstia que va ser Injurias a la Corona: “Aquests dies que sento parlar de la monarquia renovada, amb motiu dels deu anys de Felip VI al tron d’Espanya, em fa riure: monarquia renovada és un oxímoron al mateix nivell que banca ètica”. Però no li facin gaire cas, perquè ja saben que li agrada exercir d’àcrata del riff. El seu territori es mou entre el blues, el reggae, el folk i naturalment el rock, i demà estrenarà en exclusiva dos temes del pròxim disc: Jean François Bernard, en honor del llegendari gregari d’Indurain al Banesto, aquell francès que quan coronava un cim amb el mallot obert semblava un àngel amb ales i amb què busca potser un lloc a les pàgines de Volata, i Les manutencions de Zeus, escrita a 46 mans amb els seus alumnes de llatí, perquè és profe a batxillerat: “Divaguem a compte de la innombrable descendència que va deixar el bon Zeus, i com s’ho devia fer per passar la pensió a les mares del seu miler de fills”. És una forma d’acostar-se a una generació que pensa que Quevedo és un  reggaetoner d’aquests que canta amb una patata a la boca (i no el genial poeta a una nariz pegado), i Jonathan Swift, l’holograma aquell que setmanes enrere va desfilar pel Bernabeu. I no els dic el que pensa d’Oques Grasses i la patuleia del nou pop català: “Toquen molt bé però escriuen lletres pensades per a nens de 10 anys. I jo en tinc 54”. Un dinosaure.  Espècie en extinció. Demà, a La Fada.