Satisfet, amb un grapat de nous lectors al sarró i amb unes ganes formidables de tornar-hi. És Joan Peruga, el gran clàssic de les nostres lletres una vegada traspassat Antoni Morell, que s’estrenava la setmana passada a la madrilenya Feria del Libro. No hi havia anat mai fins ara, i les sensacions –com diuen els futboleros– no poden ser més positives: “Si tens obra traduïda al castellà, s’hi ha d’anar. La projecció que et dona en el mercat espanyol, m’atreviria a dir que també en l’iberoamericà, no té parangó. I és una oportunitat única de fer contactes: amb altres autors, amb editors, amb llibreters i naturalment amb lectors”.
Ho diu ell, que en té el cul pelat i s’ha prodigat per fires i firetes de totes les condicions, des d’Organyà a Frankfurt passant per la Setmana del Llibre. Amb dues diferències: la primera de totes, les proporcions. Al Retiro madrileny hi ha prop de 400 parades, un quilòmetre i mig de casetes i més casetes consagrades al llibre que no t’acabes ni en un dia ni en dos ni en tres. De fet, la Feria s’allarga quinze generosos dies, del 31 de maig al 16 de juny. Però sobretot és la resposta del públic. La gent, diu, no hi va només a passejar i a tafanejar, sinó a comprar: “No és gens estrany, més aviat al contrari veure gent amb bosses carregades de llibres, i que literalment no en poden carregar ni un més. A d’altres fires prima el costat professional, el contacte amb editors, o les activitats paral·leles, com a la Setmana, que em van organitzar una ruta literària pels escenaris barcelonins d’Últim estiu a Ordino. Aquí també n’hi ha, però està molt enfocada a les firmes i, per tant, a la venda És com un dia de Sant Jordi, però multiplicat per quinze. Imagina’t”.
Exactament, la mateixa conclusió que se’n van endur l’any passat els llibreters, editors i autors –en aquella ocasió, Iñaki Rubio– en l’estrena d’Andorra a Madrid. Aquesta vegada li ha tocat a Peruga, que s’hi va plantar dijous passat amb les seves tres novel·les traduïdes al castellà: Último verano en Ordino, Alcanadre i El museo del elefante. La primera parada va ser aquella mateixa tarda però no al Retiro, sinó a la llibreria Idees del centre comercial Príncipe Pío. “La Pamela em va brindar una acollida autènticament principesca i em va fer un honor que em va fer envermellir: va retirar les obres del difunt Paul Auster de les lleixes amb els llibres de la setmana i hi va posar les meves tres novel·les.” I una vintena de persones va assistir a la presentació, a càrrec de Jan Arimany i Oliver Vergés. L’endemà, doble sessió de firmes, matí i tarda, a la fira pròpiament dita. D’acord, no es van registrar les cues que hi havia a la parada de la llibreria Visor –un clàssic, posem que un Laie a la madrilenya– perquè a la mateixa hora hi firmava Julia Navarro, una supervendes. S’hi devien acostar, calcula, una vintena de lectors, i entre les vendes, atenció, dos exemplars en català d’Últim estiu, i un altre d’Alcanadre.
El mateix Peruga va aprofitar per firar-se un parell de llibres, entre els quals Almudena, el recull de poemes que Luis García Montero li va dedicar a la seva esposa. “Ens vam conèixer tres anys enrere, quan va venir a inaugurar l’extensió del Cervantes, i li vaig confessar que seguia més les novel·les d’Almudena que la seva poesia, i em va dir que estigués tranquil, que a tothom li passava el mateix. Li vaig donar un exemplar d’Último verano dedicat a ella, que va morir pocs mesos després. Tenia també intenció de coincidir amb Manuel Vilas (Ordesa), que és de Barbastre, paisà meu, i que conec d’alguna fira del llibre a l’Aragó, però no va ser possible. I no vaig tenir temps per a gaire més”.
L’experiència madrilenya és, conclou, una cura d’humilitat: “T’adones que ets una gota d’aigua en un oceà de llibres, sí, però una gota feliç! D’altra banda, te’n vas molt optimista perquè la Feria de Madrid és la demostració empírica que el llibre té una mala salut de ferro, i que el paper està molt lluny de morir. Ja puc espavilar i escriure més, molt més. I traduir tot el que pugui al castellà”.
Des de l’altre costat de la barrera, Arimany contempla amb legítim orgull el que és una conseqüència directa de la seva dèria madrilenya: quan la Feria del Libro era per a quasi tothom una ocurrència exòtica, per no dir marciana, ell ja s’hi plantava per lliure amb la seva maleta de novetats de Trotalibros. Va ser ell qui en va predicar la bona nova, qui hi va embarcar l’Associació d’Editors i qui va convèncer el ministeri de la necessitat d’aprofitar aquest extraordinari aparador. El balanç provisional no pot ser més encoratjador: els tres primers dies de Feria ja s’havien venut tants exemplars (260) com a tota la Setmana. Falten cinc dies perquè acabi aquesta edició i ja s’han esgotat les existències de Muertos, ¿quién os ha muerto? (Iñaki Rubio), de Cossos estranys (Eva Arasa), i de tres dels títols de Trotalibros, El fallo (Antonio Samarakis), La mirada del ángel (Thomas Wolff) i La tercera boda (Kistas Taksis), i la novetat del mes, Amor (Elizabeth von Armin), està a punt, a punt, diu.
La pregunta és òbvia: entre 400 parades, quin és el perfil del lector que s’acosta a la parada d’Andorra? “Hi ha el lector omnívor que no se salta ni un estand, hi ha qui se sent atret per la nota exòtica que percep en Andorra, i en fi, hi ha qui ve amb la idea molt clara, amb un o dos títols al cap, normalment de Trotalibros, però també de Medusa. Són els menys, però n’hi ha!”
I la conclusió és igualment òbvia: traduïm, traduïm i traduïm.