Entre tanta rauxa i disbauxa, entre tanta xerinola, ball del matí a la nit, actes populars, foc i música, com viu aquests dies la Seu d’Urgell, en plena festa major, també hi ha espais per a la quietud, la reflexió, la contenció i fins i tot el silenci: si dissabte la Immaculada era escenari del Terra de Versos (tercera edició), ahir la proposta poètica es traslladava a La Cuina de la mà de Biel Mesquida als versos i Ewa Karpinska als pinzells, acte organitzat per l’Ajuntament per cloure l’exposició de l’aquarel·lista polonesa que de pas servia de colofó al festival promogut des de la llibreria El Refugi. Més que satisfet amb la rebuda de la tercera edició es mostrava Miquel Albero, assegurant que la quarta edició està garantida. De l’atracció de la proposta poètica era bona mostra la resposta del públic a La Cuina, que obligava a treure cadires i cadires i cadires i pujava la temperatura de l’habitualment fredota (en tots els sentits) sala de la plaça de Les Monges, posant el tècnic de cultura, Albert Galindo, a endollar ventiladors i l’alcalde a obrir finestres.
El poeta castellonenc (o hem de dir mallorquí? no hi ha més que sentir-lo) atacava en prosa, comminant el respectable a oblidar-se per uns minutets de l’omnipresent telèfon mòbil –“hem de lluitar contra les addiccions”, ironitzava–, artefacte “mortífer”, una de les eines predi·lectes del gran capital, del “necrocapitalisme”. Al contrari, proposava, per què no considerar-lo una “eina humanitzadora”?, és a dir, per què no “tocar-se per telèfon, fer l’amor per telèfon, i deixar-se d’aquestes xarxes plenes d’odi?” Això per obrir boca.
En diàleg amb Karpinska, exercint quasi com a entrevistador improvisat, relataven com s’havien conegut i com havien gestat plegats La utilitat de l’inútil. Ella el contactava després de llegir-lo a Vilaweb i ell li prestava gustós les paraules: “no entenc aquesta visió tan possessiva”, tan impròpia de poetes i artistes. Això és cosa del “necrocapitalisme”, insistia, mentre que tothom que hi havia a la sala “som les classes mitjanes, els que suam el que menjam”. Continuava Mesquida la diatriba prepoètica amb al·lusions als governs “filofeixistes” de Ses Illes i els que han anat acabant amb la fesomia de la Mallorca que ell coneixia, “sort que la Serra de Tramuntana sigui Patrimoni de la Humanitat, o ja l’haurien urbanitzat”.
Entrats en matèria ja poètica, Mesquida s’aventurava, amb esforç meritori, a remedar Guillermina Mota musicant Salvat-Papasseit, abans d’endinsar-se en la producció pròpia. “Escric mon amour i tot comença a tremolar”, recitava. O “l’oblit és el material més humà de la terra”. En acabar, el bis reclamat pels aplaudiments: cançó de bressol mallorquina que quedava ofegada per la xerinola que reclamava el seu lloc a la plaça contigua. La Seu està de festa major.