Diuen que, en un moment donat, la Seu d’Urgell sonava com a capital d’una província que acabaria adjudicada a una llunyana i polsegosa ciutat episcopal de la plana, situada als límits amb l’Aragó, i encara n’arrosseguem les conseqüències. Però qui vol ser capital de província podent-ho ser d’un Estat?
La pregunta ve a tomb perquè, de tant en tant, surt la pregunta en els fòrums més inesperats: és veritat que la Seu d’Urgell va ser capital d’Espanya? Doncs sembla que sí, que ho va ser per un temps, o almenys així ens ho havien dit quan anàvem a estudi, no recordo si de part d’algun mestre o d’algun alumne avantatjat. El cas és que aquesta capitalitat, junt amb els túnels que foraden el subsol de la ciutat i amb el llac que diuen que havia ocupat en algun moment tota la plana de l’Urgellet, esdevingueren els tres grans mites històrics de la meva infantesa, dels quals només el primer, el de la capitalitat, tindria ben resolt.

Constitucional de mala gana
Corria l’estiu de 1822. Feia dos anys que el coronel Riego, el protagonista de l’himne republicà, s’havia pronunciat al capdavant de les seves tropes i havia proclamat, des de Cabezas de San Juan, a la província de Cadis, el restabliment del règim constitucional de 1812, abolit pel rei Ferran VII en tornar del seu napoleònic confinament a França. S’encetava així l’anomenat Trienni Liberal, i amb aquest, una manera de dividir la història de l’Espanya del segle XIX per dècades, triennis, sexennis i altres agrupacions per l’estil. La figura del rei quedava subordinada a la Constitució, cosa que el Borbó només acceptà de mala gana i sota la pressió de les circumstàncies, i es dugueren a terme iniciatives com la supressió del Tribunal de la Santa Inquisició o l’abolició de les jurisdiccions senyorials. La caiguda dels preus agrícoles en paral·lel a l’increment de la pressió fiscal, però, va allunyar el món rural del règim constitucional i el malestar es va estendre pel camp. La febre groga i les males collites van empitjorar encara més la situació i, atiats per la clerecia anticlerical i elements absolutistes, la revolta es va estendre per Catalunya, el País Basc i Navarra, en un autèntic preàmbul d’allò que serien les guerres carlines a partir de la dècada següent.

Les partides reialistes, dirigides per un quartet de guerrillers de luxe, com ho eren Antonio Marañón, el Trapense, frare trabucaire d’origen navarrès i radicalment antiliberal, Joan Romagosa, militar penedesenc, Josep Miralles, valencià dels Ports, serrador i antic militar mobilitzat per lluitar contra els liberals, i el Ramonillo, traginer de Castellfollit de Riubregós que va passar de furibund liberal a furibund reialista, van confluir a les fortaleses de Castellciutat i van ocupar-les després d’un breu setge de nou dies. Això passava el 21 de juny de 1822 i, pocs dies després, s’establia una Junta Superior Provincial de Catalunya, seguint amb les dinàmiques pròpies de la Guerra del Francès, que va dedicar-se a crear un exèrcit regular per fer front a l’esperat contraatac de les forces del govern liberal, i a establir una administració de les zones controlades pels reialistes revoltats.

Una capital de butxaca

El 15 d’agost següent, aquesta Junta va deixar pas a l’anomenada Regència d’Urgell, un govern alternatiu al règim liberal, format pel marquès de Mataflorida, el baró d’Eroles i Jaume Creus, arquebisbe de Tarragona refugiat a la Seu d’Urgell, tots tres reconeguts reialistes que deien actuar en representació d’un monarca empresonat pels liberals en el seu propi palau a Madrid i, per tant, sense capacitat d’obrar per compte propi. Els regents van proclamar solemnement la Regència des del balcó de l’Ajuntament de la Seu, davant de les tropes d’infanteria i cavalleria perfectament formades a la plaça dels Oms, i amb un estendard on hi era representat el retrat del rei, en nom del qual es proclamava la Regència. Els tres regents assumiren així el govern absolut de tots els indrets controlats per les tropes reialistes des de l’edifici del Deganat de la catedral de la Seu, on actualment hi ha el Museu Diocesà d’Urgell, indret on instal·laren les dependències del govern.

Amb la Regència d’Urgell s’encetava una trista dinàmica que esdevindria tendència en la història de l’Espanya contemporània. La fractura del país en dues faccions irreconciliables alimentava una guerra civil que dividia l’estat en dos territoris diferenciats, amb les seves pròpies estructures d’estat i en sagnant contraposició, atribuint-se cadascun d’ells la legitimitat i el dret de conquerir l’altra part en nom d’uns ideals més o menys elevats. En aquest sentit, la Regència d’Urgell es va atribuir el govern sobre tots els territoris d’Espanya controlats pels reialistes –certament molt limitats– i, en aquest sentit, pogué atribuir-se la capitalitat d’Espanya, si més no de l’Espanya reialista i contrarevolucionària dels nostàlgics absolutistes, silenciats pel pronunciament de Riego. Una capitalitat de butxaca, sí, però amb grans pretensions, malgrat que aquestes no acabarien plasmant-se en res.

La Regència d’Urgell va acabar com havia començat, per la força de les armes. El 22 de novembre va arribar per Adrall un exèrcit de més de 3.000 homes dirigit pel temible general Espoz y Mina, també navarrès i antic guerriller de la Guerra del Francès reconvertit a militar, que va foragitar de la Seu d’Urgell els membres de la Regència i les seves tropes cap a l’exili andorrà i francès, i que acabaria donant nom a un carrer de la Seu, actualment el de Sant Josep de Calassanç, i a un bar molt celebrat del cap del passeig, punt de trobada dels més troneres i els més matiners de la Seu, tancat no fa gaires anys.