L’historiador Keith Janes recull a ‘They Came From Burgundy’ la peripècia de desenes d’aviadors evadits per Andorra.
Si ens pensàvem que ja estava tot dit, sobre l’epopeia dels passadors, no podíem estar més equivocats. Així ho demostra They Came From Burgundy, el patracol en què què l’historiador britànic Keith Janes recull la peripècia de dos centenars llargs d’aviadors aliats que es van evadir pels Pirineus i que amplia i completa els volums de Claude Benet (Guies, fugitius i espies) i Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat). Janes ha posat per fi negre sobre blanc la monumental feina que fins ara anava publicant a Conscript Heroes, portal de referència sobre la història de l’evasió durant la II Guerra Mundial. I s’ha centrat en la línea Bourgogne, cronològicament la tercera –les altres dues eren la Pat O’Leary i la Comète– i més mal coneguda, diu, de les línies d’evasió organitzades pels serveis secrets aliats. Com si ens hagués tocat la loteria, perquè la Bourgogne –Burgundy, en anglès– és amb molta diferència la que va proveir amb més clients les xarxes de pasadors que operaven a Andorra.
Janes, en fi, ha anat a les fonts bàsiques, que són els informes sobre la seva peripècia que els evadits deposaven davant dels respectius serveis d’intel·ligència –el MI9, en el cas dels britànics, i el MIS-X, en el dels nord-americans– immediatament després de tornar a casa. Entre les tres desenes de relats amb deriva andorrana que Janes ha ressenyat n’hi ha un grapat que Benet ja va treure oportunament a la llum, amb especial atenció al cas de Charles B. Peacock –l’únic aviador de qui coneixem el nom i sabem que va morir a les nostres muntanyes, però que mai no va ser localitzat, i que Benet sospita que podria estar enterrat al cementiri vell de Soldeu– i la tràgica evasió de Francis Owens, Harold Bailey i William Plaskett, morts l’octubre del 1943 al pic de Montmantell. Però n’exhuma uns quants fins ara inèdits i els situa en el context de la línia Bourgogne, creada el febrer del 1943 per Georges Broussine a instàncies del Bureau Central de Renseignement et d’Action (BCRA, el servei d’intel·ligència de la França Lliure).
En quinze mesos d’activitat la Bourgogne se les va empescar per portar des de la França ocupada fins al consolat de Barcelona, principalment, prop de tres centenars d’evadits, tants com la Comete en tres anys. I resulta que tant els primers –els britànics William Allen i David Bradley, que formaven part de la tripulació d’un bombarder Halifax abatut sobre Reims el 16 d’abril del 1943 i que el 22 de maig arriben a la capital– com els últims –els nord-americans John Wood i Robert Peterson, que ho fan a princips d’agost del 1944– van passar per Andorra.
També el primer pilot de caça recuperat per la Bourgogne –el britànic Edward Gimbel, a la cabina d’un Spitfire, abatut sobre Rouen el 4 d’abril del 1943 i que en companyia d’altres dos aviadors britànics, Frederic Weight i Douglas Nolan que se li han unit pel camí, trobem el 4 de juny a la casa Quim d’Ordino– i fins i tot els dos primers agents del SOE, La Direcció d’Operacions Especials concebuda per Chruchill per infiltrar agents rere les línies alemanyes. Els honors són en aquest cas per a John Hutchinson i William Marshall, abatuts sobre Troyes el 13 de maig del 1943, quan tornaven d’una missió, no sabem quina –quina llàstima. Els dies següents els trobem a Sens, Nogent-sur-Verisson, Miromesnil i finalment París, on son recollit el 2 de juliol per Broussine mateix i empaquetats en tren cap a Tolosa i Foix, on els recullen dos guies espanyols. El 6 de juliol ja son a Ordino, el 8 a Sant Julià, i l’11 parteixen cap a Manresa amb altres dos guies i un contrabandista: trigaran set dies, a peu, en un itinerari que era el que acostumava a utilitzar el nostre Quimet Baldrich. El 18 de juliol, en fi, arriben al consolat britànic de Barcelona.
Com aquests n’hi ha dues dotzenes més, d’històries. Una altra: el 17 de juliol del 1943 ens arriba una expedició formada per dos aviadors ianquis –Frank Perrica i Salvatore Tafoya, tripulants d’un B-17 abatut sobre Saint Nazzare el 29 de maig, i un d’anglès, Henry Riley, navegant d’un bombarder Halifax caigut el 17 d’abril sobre Mannheim. Pel camí se’ls havia afegit un evadit rus, Abram Kononenko, i mentre descansen en un hotel de la capital –no diu quin– se’ls uneixen quatre aviadors més: Joseph Milne, Edward Spevak, Allen Fitzgerald i Anthony Cuccinota. Tots vuit surten el 20 de juliol cap a Manresa, i el 26 arriben per fi al consolat britànic. I anar fent.
Allen i Bradley, els primers de la línia Burgogne
Entre les tres desenes d’evasions andorranes que relata They Came From Burgundy ens fixarem ara en la primera de totes, la que van protagonitzar William Allen i David Bradley: el primer era l’enginyer i el segon, l’operador de ràdio d’un Halifax abatut el 16 d’abril del 1943. El 18 de maig son a Foix, on un membre de la Bourgogne, Jacques Tindel, els posa en contacte amb el guia espanyol que els passarà a Andorra. Hi arriben el 22 de maig al vespre, i s’hostatgen a l’hotel Pyrennes, “on el propietari, Francisco Pérez, els va cuidar, els va canviar els francs per pessetes i al cap de dos dies els va portar en cotxe fins a la frontera”. L’1 de juny arriben finalment al consolat.
Aquest és un relat típic, extret dels informes del MI9 i del MIS-X deposats telegràficament pels mateixos evadits i que sorprenentment consevren detalls com ara els noms –en ocasions aproximats– dels llocs i hotels per on van desfilant. Per això té especial interès el relat d’Alfred Mansford, que el 20 de juliol del 1943 trobem a Foix en companyia d’altres quatre aviadors –William Hugues, John Scott, Theodore Peterson i Roy Martin. Amb ferides a les cames, Mansford no pot seguir el ritme a l’últim tram, a peu per la muntanya, i el deixen a prop de la frontera amb la promesa del guia de tornar-lo a recollir. Va tenir més sort que Peacock, perquè efectivament, algú –no se sap qui– el va anar a buscar. La qüestió és que Julià Reig és qui el mrecull i el porta en cotxe fins a Ordino: s’hi queda al llit quatre dies, recuperant-se de les ferides, i quinze dies després el traslladen a Sant Julià –a l’hotel Pol, potser?– , on s’afegeix a un evadit francès i tres de polonesos i gràcies –ves per on– a Carlos, un dels herois d’Entre el torb i la Gestapo.