Per calibrar exactament quin és el destí del Festival de Jazz d’Escaldes en aquesta tercera i sembla que definitiva reencarnació, només cal repassar els cartells dels anys 80 i primers 90, que l’organització va teinr ahir la sensacional ocurrència de rescatar del bagul per a la presentació del pròxim cartell. Perquè se’n facin una idea, a l’edició del 1985, la inaugural, van coincidir Fats Domino, George Coleman i Tete Montoliu, però és que un any després van ser B. B. King, Chick Corea i Dizzy Gillespie, i al 1991, Oscar Peterson, Pat Metheny i The Manhattan Transfer. Ho deixarem aquí per no allargar-nos i tampoc per no amargar-nos, però comvindran que vistos des de la perspectiva actual aquesta rècula de noms  estraotosfèrics sona a ciència ficció.

Li falten uns quants bulls, aquesta és la veritat, per reviure aquells temps gloriosos. I tampoc és ben bé l’objectiu del Comú, si hem de fer cas a les paraules del cònsol menor, Quim Dolsa. Però el camí per arribar-hi un dia és el que el Comú va engegar fa tres anys, quan va ressuscitar per fi el format. En aquesta tercera edició –quarantena si ens remuntem als temps heroics– insisteixen en un format qie combina els grans noms internacionals amb el talent local, figures històriques amb artistes emergents i programes populars amb propostes hard. Un menñu eclèctic, de de seguida ho veuran, per a tots els paladars i perquè tothom hi trobi un plat del seu gust.
El moll de l’os d’aquesta edicio, del 4 a l’11 de juliol, es concentrarà al Prat del Roure amb els caps de cartell: l’acordionista Richard Galliano, un dels gran dels jazz francès; Kyle Eastwood, que compareixerà en format quintet per retre homenatge a les bandes sonores del seu pare (Mystic River, Million Dollar Baby, Los puentes de Madison, Gran Torino i anar fent); la saxofonista catalana Andrea Motis, gairebé abonada a Escaldes –l’any passat va ser la proposta més multitudinària– i que repeteix en format trio iamb nou projecte sota el braç, Temblor; i atenció, Toquinho, l’últim supervivent de l’edat d’or de la bossa nova, que revisarà amb la cantant Camilla Faustino el disc Aquarela, que quatre decennis enrere elva consagrar com una de les vaques sagrades del gènere.

Serà al Prat del Roure i en els únics quatre concerts de pagament –i això és un dir, perquè els preus, entre 15 i 20 euros, son realment populars. Aquesta mateixa sala acolirà el diguem-ne bnus track del festival, els dos últims dies i ara ja amb entrada lliure: la madrilenya Susana Sheiman, amb el seu particular homenatge a les grans dives de la Columbia des anys 50 i 60, i l’acompanyament de Jordi Barceló al piano), i l’espectacle Cravo e caela, amb què l’ONCA, Carme Canela i el Lluis Vidal Trio celebren el 25è aniversari d’un disc històric. Amb regalet inclòs, perquè Gerard Claret, que ja va particiapr en aquella aventura, es reincorpora per un dia a l’ONCA.

El cartell gran es completa amb la rua inaugural, el 5 de juliol –totique el festival comença el dia anterior– amb dues hores de jazz non stop amb el saxofonista Llibert Foertuny i la XXS Beatband, i dues seccions diàries: el Jazz al carrer, cada tarda a Coprínceps amb un reguitzell de noms (Èlia Lucas, Irene Roig, Camarada Ventura, Alba Pujals, The Cromatic i Jamais deux sans trois) que repetiran a la jam session nocturna amb que Kic Barroc tancarà al vestíbul del Prat del Roure la jornada.

Tot això, en fi ha estat possible amb un pressupost que als 175.000 euros aportats pel Comú (25.000 més que l’any passat), cal afegir-hi els 50.000 amb què Andorra Turisme se suma per primera vegada al patrocini del que la cònsol, Rosa Gili, insisteix a vendre comun esdeveniment de país, i que el ministre de ram, Jordi Torres, va incloure amb entusiasme prematur entre els festivals “de primer ordre mundial”. Ho va ser, sens dubte, i probablement ho serà, si tots tenim uns anys de paciència, però no ens precipitem.