Enric Herce es va endur laccèssit del renascut premi de ciència-ficció amb ‘Speedrunner’, novel·la ciberpunk en la línia de ‘Neuromàntic’
Entre les escasses bones notícies que ens va deixar l’última Nit Literària, ha passat injustament desapercebut el renascut premi de ciència-ficció. Dotat pel Grup Maestre amb 2.000 euros, en aquesta primera edició –de la segona època: recordin fins al 1998 i sota la molt apropiada advocació de Juli Verrne, la Nit Literària ja va convocar un guardó consagrat a la literartura de gènere– va recaure en Speedrunner, novel·la del reusenc Enric Herce que segueix la línia ciberpunk de Willim Gibson. Per dir-ho ràpidament: un futur més o menys pròxim, distòpic i versemblant, dominat per les grans corporacions, en què es barregen i es confonen el món real i el món virtual, i en què humans, diguem-ne orgànics, i també transhumans –o cyborgs, per dir-ho amb un terme que els últims temps ha caigut en desús– conviuen de forma no sempre amistosa.
Les referències a títols canònics del gènere, des de Neuromàntic fins a Blade Runner, Matrix i Ghost In The Shell són més que òbvies. La gràcia és que Herce, que a la vida real exerceix com a bibliotecari a la facultat de Medicina de la Rovira i Virgili de Tarragona i que fa tres cursos va debutar en la ciència-ficció per a adults amb Simulacions de vida (Males Herbes), no ha ubicat la seva distopia en un Los Angeles clarkià, ni tampoc en un Tòquio postapocalíptic estil Akira, sinó en una ciutat sense nom que, diu, podria ser Reus (!) a finals d’aquest segle. Com a mínim, això és el que es deixa entreveure a la novel·la quan un dels personatges lletreja el nom de la ciutat en l’alfabet radiofònic, pista críptica només apta –reconeguem-ho– per a iniciats.
També és obvi que Reus ens queda força més a la vora que Los Angeles i que Tòquio. Doncs el Baix Camp –si dir-ho així no treu versemblança en una trama ciberpunk– és el vedat de caça de Bruna, de professió, speedrunner. Speedrunner!? Doncs sí. I si la cosa els sona a l’ofici que exercia Harrison Ford a Blade Runner, van ben encaminats. Els speedrunners són en aquest futur imaginat per Herce assassins a sou que treballen en el món virtual: una –diguem-ho així– categoria d’esbirros no tan sanguinària com els sica, els col·legues que pelen persones de veritat al món de veritat. A Bruna, en fi, li encarreguen de liquidar el fill dels fundadors de Halloway-Ikeda, trassumpte de la Tyrell Corp. amb seu a Reus (!). Compleix escrupolosament i com mana el gènere ella mateixa es converteix de rebot en objectiu d’un sica -de sicari- a qui li han ordenat de fer neteja al més pur estil del Sr. Lobo de Pulp Fiction.
Speedrunne va donant resposta als interrogants fins ara plantejats –qui és Bruna? Per què ha matat l’hereu de Halloway–Ikeda, ni que sigui virtualment? Qui ha posat preu al seu cap?– al llarg d’una trama que té un peu al thriller i l’altre a la novel·la d’anticipació. I aquí rau probablement el més interessant: en la descripció d’aquest futur no tan llunyà imaginat per Herce. Un futur que ja hem començat a intuir. Herce no exerceix de moralista, sinó que es limita a fer, diu, un exercici de prospectiva per descriure cap on podria dirigir-se raonablement la nostra societat: “No dibuixo un futur precisament amable, però tampoc m’he plantejat fer-ne una crítica preventiva; em limito a descriure una societat possible, dominat per l’individualisme, per unes megacorporacions que ho saben tot de nosaltres i per una mena de religió universal que podria ser l’hereva de l’església catòlica: és el món on Bruna, la meva heroïna, lluita per sobreviure”.
Amb el premi de ciència-ficció, en fi, la Nit Literària s’afegeix al renaixement d’un gènere que ha sabut reinventar-se a temps: si fins no fa gaire era cosa de quatre frikis, avui és a punt d’ingressar amb tots els honors a la lleixa de la literatura de gènere. Els lectors surten orgullosament de l’armari, floreixen com bolets els autors que reivindiquen la fantasia, i editorials com Males Herbes li han dedicat atenció especial. I no cal anar gaire lluny: Àlex Puig –membre, per cert, del jurat que va premiar Speedrunner– ha debutat aquest curs en la novel·la amb Círculos; David Arrabal ha fet de la fantasia el seu territori habitual, i no ens descuidem de David Gálvez i Res no és real, novel·la tan, però tan polièdrica que pot ser perfectament llegida com una distopia amb tots els ets i uts. Tampoc de Ricard de la Casa, el pioner, amb Més enllà de l’equació QWR.
Així que –com deia dies enrere Elena Aranda– felicitem el Cercle per l’encert de ressucitar el premi de ciència-ficció, esperem que –com va insinuar dijous el president, Joan Burgués– el patrocinador s’avingui a recuperar el nom de Juli Verne amb què fa trres decennis va arrencar aquesta aventura visionària, i invoquem de nou el primer vers del Parenostre del gènere, segons Éluard: “Hi ha altres mons, però són en aquest”. En endavant, també a la Nit Literària.
El Principat d’Andorra: el premi ‘gafe’
Tornem al Principat d’Andorra, el premi amb més malastrugança de la Nit Literària. Segur que ho recorden: no es dota des del 2012; el 2013 es va donar l’últim accèssit, i des de llavors ha quedat desert. Amb una participació paupèrrima, que s’ha mogut entre un únic original –els anys 2014, 2015 i 2016– i els tres d’aquesta edició. Què ha passat, perquè ni amb aquesta participació rècord –així estan les coses– el jurat, integrat per Jordi Pasques, Pere Cavero i Albert Villaró, decidís no dotar-lo? El cert és que dels tres textos que hi concorrien, un va haver de ser descartat perquè a l’autor se li va escapar el seu nom, i el punt 10 de les bases diu clarament que a l’original no hi pot constar la identitat de l’autor. Resulta que el treball, que repassava l’evolució de l’agricultura en aquest racó nostre de Pirineu entre els segles XII i XX, era el que més possibiltats hauria tingut d’endur-se com a mínim un accèssit, però va haver de ser descartat. No van tenir en canvi cap possibilitat els seus dos rivals: un estudi sobre l’elaboració i impacte dels plans urbanístics, i un altre sobre l’evolució dels partits polítics des de la promulgació de la Constitució, el 1993. Recordin abans d’acabar que el síndic, Vicenç Mateu, ja va advertir dijous que caldrà revisar de dalt a baix el premi, que no es pot tornar a repetir una situació com la que arrosseguem des del 2013, i que no descarta res per mirar de revifar el guardó més ben dotat de la Nit Literària. Res.
