La satisfacció era ahir general entre els organitzadors del ClàssicAnd. I el primer de tots, el ministre de Turisme, Jordi Torres, l’eix sobre el qual pivota el festival. Tan entusiasmat estava, que no va tenir manies a augurar que hi haurà ClàssicAnd més enllà del 2025, quan expira, recordin, l’acord per a tres edicions a què l’any passat van arribar els ministeris de Turisme i de Cultura, els comuns d’Ordino i de la capital, i els dos mecenes privats, MoraBanc i Creand. Va ser aquesta insòlita joint venture la que va permetre reunir el formidable pressupost: 900.000 euros anuals que ha fet possible el cartell.

El conveni inicial, dèiem, era per a tres edicions renovables de forma tàcita. I després? Doncs Torres no en tenia dubtes, com a mínim ahir i amb l’emoció del concert de clausura que va protagonitzar l’ONCA a la plaça Vinyes de la capital amb la soprano Maria Soler i el contratenor Gil Grandjean: “Les dades que tenim ara són molt positives, i si l’any que va les mantenim, continuarem amb el festival, no en tinc cap dubte”.

I les dades –de fet, la dada, perquè les xifres concretes d’assistència encara trigarem uns dies a saber-les– és que l’ocupació mitjana va fregar el 80%, quinze punts més que a l’edició de l’any passat: “Això demostra que el festival s’està consolidant, tant entre el públic nacional com entre el turista”. Una conclusió matisable perquè el mateix director artístic del ClàssicAnd, Joan Anton Rechi, avançava dimecres aquí mateix que l’espectador nacional representa un 70% del total. “Es tracta de captar turistes, sí, però també ens interessa fomentar a fora la imatge de destinació cultural, i crec que això ho estem aconseguint”. 

Respecte al futur, Torres augura un format similar al de les dues primeres edicions, amb aquesta combinació de propostes populars –l’homenatge a John Williams a Santa Coloma va congregar 800 espectadors– i espectacles de petit format –pensin en el recital del contratenor Benjamin Appl a Casa de la Vall, amb un aforament de 80 espectadors– que aporten “exclusivitat”. “L’objectiu és programar espectacles que pugin el nivell de qualitat i també el nombre d’espectadors”.

Netrebko, ‘la Desitjada’
En la mateixa línia es va manifestar un Rechi exultant amb el que defineix com una edició “fantàstica”, amb més espectacles –dotze, inclòs el recital de presentació de Joyce  DiDonato, davant dels nou de la primera edició–, més espectadors i més espais. “Hi ha molts festivals i per tant molta oferta, tant per als artistes com per al públic, però amb dues edicions al sarró serà molt més fàcil enrolar grans figures. Però tot això requereix temps, s’ha d’anar a poc a poc, no es pot córrer, i l’important és la corba ascendent, que cada edició sigui millor que l’anterior”. Rechi està especialment satisfet de la bona resposta del públic nacional. “Per créixer, un festival primer ha de ser una bona base al país, no es pot sustentar amb espectadors forans”, i considera que cert públic ha vençut les reticències inicials. “La gent que no ens va descobrir en la primera edició i que ens ha descobert ara, ens acompanyi també l’any que ve”.

Una edició on amb tota probabilitat recuperarà les fonts de la Rotonda com a espai escènic i –toquem fusta– potser assistim al debut nacional de la soprano Anna Netrebko, la Desitjada, la figura indiscutida per a públic i crítica cridada a confirmar amb la seva presència que el ClàssicAnd ha ingressat al club dels grans festivals. Ho comprovarem en uns mesos.


Àries d’altura a la plaça Vinyes

Si han seguit amb alguna assiduïtat les cròniques del ClàssicAnd recordaran –potser– la formidable ària, ‘Lascia la spina’, que es va marcar la soprano Helen Charlton dos divendres enrere a la plaça  del Consell, a Il trionfo del Tempo e del Disinganno. Els vam explicar aleshores que aquest monument de Händel era l’original que després es va popularitzar com a ‘Lascia ch’io panga’, de Rinaldo. Doncs els espectadors del ClàssicAnd hem tingut el raríssim privilegi d’escoltar-les totes dues, perquè ahir va ser la soprano Maria Soler qui la va cantar a la plaça Vinyes, en el concert de clausura, ClàssicEnd, a càrrec de l’ONCA, amb direcció del mestre Albert Gumí i en què també va cantar el contratenor Gil Grandjean, la nova promesa de la lírica andosina. Era, recordin, el concert que havia de tenir lloc a les fonts de la Rotonda. A la plaça Vinyes va quedar pelet desangelat, el ventet que bufava tampoc no va ajudar, tot i l’ocurrència de Rechi de situar-los dalt d’una grua, una sortida entre espectacular i kitsch. A banda de Rinaldo, Soler va cantar Il justino, Grandjean, Xerxes i King Arthur, i tos dos, Les Indes galantes i les misérables.