Quatre mesos després de marxar a València, a veure si el campaner Francisco Gómez li podia tornar la veu, la campana de Sant Serni –fosa el 1833 al taller urgellenc d’Antoni Jaquetti– va tornar dimecres a Canillo. S’exposarà fins a Meritxell a la nau del temple i després s’hissarà fins al tercer pis del campanar. 

Va ser dimecres, la vigília de la Consti, quan els papers fan tradicionalment festa (els seriosos, dic: els digitals són una altra cosa, ben digna i ben necessària, però una altra cosa). La Bàrbara va arribar feliçment a Canillo, a bord de la furgo del meu amic Francisco, el mestre campaner valencià que ha obrat el miracle i ha retornat la Bàrbara a la vida. A dreta llei el que li ha retornat és la veu, però sàpiguen que per a una campana això ho és tot: si no dringa és com un cavall coix, com li agrada dir a Robert Lizarte.

Però no ens desviem. La Bàrbara va arribar dimecres al migdia, més o menys dintre de l’horari previst –i té mèrit, quan has de passar la duana amb un BIC al maleter– i en vint minutets la vam tenir col·locada. Poc a veure amb l’espectacular operació que es va haver d’organitzar al novembre per despenjar-la del tercer pis del campanar de Sant Serni. De moment, ja ho vam dir, es quedarà a la nau de l’església, i als peus de la Mare de Déu del Roser perquè veïns i feligresos la puguin veure, tocar i sobretot escoltar. Fer-la seva, com li agrada dir al meu amic Robert. Perquè es dona el cas portentós que no hi ha un canillenc viu –de fet, ni un sol terrícola a la vista– que sàpiga com sona la Bàrbara, que es va esquerdar a principis de segle XX, ningú no sap quan ni tampoc per què, i que es va quedar muda sense remei.

Fins ara, clar, gràcies a l’anomenat mètode Lachenmyer –ja saben: escalfar el bronze a 1.100 graus, just abans que el metall es fongui, aprofitar el moment per suturar la ferida i deixar-la refredar després ben lentament: funciona! Si el meu amic Francisco li ha tornat la veu a la Bàrbara, va ser el Robert el primer que la va fer sonar. I com sona, diu ell, que en té el cul pelat, de fer sonar campanes! “Fina, fina”, assegura. És a dir. “Cliiing!” Un so decididament agut, femení i català, qui ho havia de dir, a diferència de les campanes mesetàries, que fan clooong, amb tota la testoterona castellana. Se’n diuen de tradició romana. Les castellanes. I les nostres? Aquí hi ha polèmica lingüística a la vista. Des dels despatxos del Rosaleda insisteixen a dir-ne esquelles, “però és que aquestes campanes no són esquelles, per molt que a Castella en diguin esquilonas”, refuta el meu amic Robert. I com en diu ell? “Seny”. Seny!? “Sí, seny, que en el català medieval era sinònim de campana”. Per això, diu, quan el campaner no era capaç de fer-la voltar la a la catalana –és a dir, amb la campana mirant al cel i el jou a terra, sense deixar que acabés de donar tota la volta– se’n deia que havia perdut el seny. Falta greu que podia acabar amb la seva destitució.

La Bàrbara es quedarà als peus de la nau fins al setembre, i una vegada la beneeixi reglamentàriament el bisbe tornarà a ser hissada amb tots els honors fins al tercer pis. S’afegirà a la Mitjana (la Sant Roc) i a la Grossa (la Saturnina) per repicar i cridar a missa els dies de festa gran. I cal dir que ja no està sol: se li han afegit mitja dotzena més de canillencs, tocats com ell per la dèria de les campanes, que estan aprenent a repicar les de Sant Serni amb l’objectiu d’anar substituint l’actual sistema (elèctric) pel manual de tota la vida. Qui ho havia de dir. Es van estrenar al Nadal i hi tornaran per Setmana Santa amb els tradicionals tocs de festa, i després s’hi afegiran els de tempesta (no se sap mai), el del Consell (del Comú), el de Difunts (glups) i el de l’Angelus (que ningú no recorda avui com es resa: quina excusa més bona per aprendre’n).

No és extraordinari, el que ha fet el meu amic Robert amb tan poc?