No puc creure que encara no sapiguem qui és Hermínia, la jove gosolana a qui Picasso va retratar disset vegades, disset, l’estiu del 1906. 
Entre els mateixos veïns cadascun té la seva hipòtesi. Naturalment, jo també tinc alguna candidata ferma, però no tinc elements concloents, i per mi és millor preservar el misteri que no resoldre’l.

Agradar, li agradava.
No són només els disset dibuixos que li fa, també li escriu un poema d’amor, i molt significativament, un dels esbossos  que li fa al Carnet catalan l’acaba ratllant, com un gest de despit. Una cosa així no li fas a una simple amiga.

La pobra Fernande, mentrestant, mirava cap a un altre costat?
No era ximpla, és clar. Un dels motius que Picasso s’inventés el nom d’Hermínia va ser per ocultar la identitat de la noia. Pensa que Fernande veia els dibuixos i veia el Carnet, era perfectament conscient del que bullia al cap de Picasso. El més curiós és que les acaba fusionant totes dues, Fernande i Hermínia, a la Dona dels pans. De totes formes una cosa no treu l’altra. Fernande també la dibuixa infinitat de vegades, és la model de L’harem, precedent compositiu de Les demoiselles d’Avignon, i estaven enamoradíssims. Pensa que havien anat a Gósol a buscar un fill. Entremig apareix Hermínia, com una revelació.

Què en va ser, de Fernande, després de Picasso?
El 1909 encara van junts a Horta de Sant Joan, i al cap de poc ja desapareix  d’escena, queda relegadíssima, cau en la misèria i acaba fent de model de postals eròtiques de l’època, avui ens semblarien molt naïf, es troben a internet. Als anys 30 escriu un primer llibre, Picasso et ses amis, i als anys 50, uns records íntims que deixarà al calaix per acord exprés amb ell, que es va comprometre a passar-li una assignació a canvi de no publicar-les fins a la seva mort.

Espremia les seves dones com a llimones, i després les abandonava.
No només les seves dones, també els seus amics, els seus poetes i les seves mascotes. Picasso creava un microcosmos amb ell al centre i al voltant orbitant com satèl·lits:  amics, dona, taller, gos i estil. Quan petava, ho canviava tot. Per això va conservar tan pocs amics: Apollinaire, Max Jacob, André Salmon... La seva parella del moment li feia de model i l’anava desfigurant cada vegada més, fins que arribava un moment que se’n cansava i tornava a començar... amb una altra. El més curiós de tot és que no llençava res. Es desfeia de les persones però no de les obres que havien inspirat. Carnets com el català se n’han conservat prop de dos centenars. I els que s’han perdut.

Què n’hem d’esperar, d’una traducció al castellà? Supervendes?
El fet cert és que la traducció t’obre les portes a un mercat enorme, i només això és un gran punt de partida. Dit això, el mercat és tan vast que costa molt arribar al lector, perquè l’oferta i la competència és igualment descomunal. Hi ha elements que em permeten pensar que la cosa pot anar una mica millor que amb Muertos... Per exemple, que premsa d’àmbit espanyol s’interessés per Pau de Gósol quan només hi havia la versió en català. Picasso continua sent un tòtem de l’art del segle XX. D’altra banda, intentarem moure bé el llibre en espais com els museus Picasso de Barcelona i Màlaga i el Reina Sofía de Madrid. Més enllà d’exposar-lo a la llibreria.

‘Morts ...’ va donar la campanada en català però en castellà va  tenir vendes més discretes.
Paradoxalment, com més gran és el mercat, més controlat està pels grans grups i més difícil és fer unes bones vendes amb un producte petit. Però soc optimista i penso que tenim un molt bon punt de partida: un episodi clau del gran artista del segle XX, que si ja era quasi del tot desconegut per a nosaltres, que tenim Gósol al costat, imagina’t per al lector madrileny, o basc o andalús.

Que les traduccions no generin vendes estratosfèriques no invalida que son clau per a la internacionalització de la nostra literatura.
Absolutament. El castellà, com el francès, són llengües pont que et permeten ser llegit per agents i editors que en català potser no et llegirien mai. No ens enganyem, la sobreproducció literària és un fet. I sabem que no guanyarem la carrera. Però com a mínim, estiguem a la línia de sortida. Això ens ho dona la traducció.

Cal traduir per sistema?
Per sistema tampoc. Cal posar el focus en les obres que tenen potencial literari i comercial. Les institucions les han de saber detectar i donar-los prioritat.

Ja hi ha unes ajudes a la traducció.
Però, és suficient? En la meva opinió, no. L’ajut a la traducció no ajuda a la comercialització. Si fem un paralel·lisme amb el món de l’esport, a un esquiador li facilites l’entrenador, el fisio, l’avió, l’estada, la caravana si cal, ell només s’ha de posar els esquís i baixar. Cal imaginació i voluntat política, no cal enterrar-hi una muntanya de diners.

Per exemple?
Una estratègia comunicativa en paral·lel, de l’editorial i del Govern, perquè al final estàs exportant el nom d’Andorra. Hem d’explotar la nostra singularitat, que és que som  un país. Una editorial  petita com Medusa, amb aquesta palanca, pot fer molt més camí que un segell equivalent de, no sé, Manresa. Perquè nosaltres som un país, ells no.

L’editor Jan Arimany demanava una racionalització dels guardons literaris: pocs per no dir-ne un de sol, ben dotat i a obra publicada. Per cert, recomanava començar per ‘Morts, qui us ha mort?’
He tingut la sort de guanyar algun premi, vagi això per endavant, però tenen més repercussió i més impacte els premis a obra publicada que no a la inèdita, que corren el perill de no interessar ningú. De vegades dona la impressió que no interessen al jurat, que especialment entre nosaltres tenen molta tirada a deixar els premis deserts. 
És que ni als editors, no diré quin, però jo he vist piles d’un llibre que havia guanyat cert premi l’any anterior que s’oferien com a obsequi a l’entrega de premis d’aquell any. Jo no em presentaré mai a un premi que tracti així els premiats. Morts qui  us ha mort? El podria haver presentat a qualsevol premi andorrà i no ho vaig fer. Perquè era enterrar el llibre. Potser m’hauria endut els 10.000 euros, no ho sé, però no n’hauria venut 6.000 exemplars. Un llibre meu no vull que el maltractin així.

Escolti, les senyoretes, eren o no eren d’Avinyó?
La polèmica sobre el títol ve de lluny i de fet no és ni polèmica. Picasso no posava títol  als seus quadres. Que al nostre li posés Pageses d’Andorra és absolutament excepcional. Les demoiselles d’Avignon no es deien així. Als seus amics del moment, Max Jacob, Apollinaire i André Salmon, que l’havien vist al taller, els va dir obertament que eren les prostitutes del prostíbul del carrer Avinyó de Barcelona que Picasso freqüentava. Apollinaire va proposar dir-li El bordell filosòfic, algú altre, Les prostitutes del carrer Avinyó, i finalment sembla que Salmon va canviar prostitutes per demoiselles. En algun moment cau la paraula carrer, però el que és indubtable és que la conversa va tenir lloc en francès i per tant és absolutament natural que s’acabés dient Les demoiselles d’Avignon. 

Avui, pel sol fet de freqüentar un bordell el cancel·laríem. Però Picasso ha resistit al pedestal.
Hi ha hagut gent que m’ha dit que no llegirien la novel·la perquè li tenien tírria al personatge. Una mica cancel·lat sí que ho està. Altres m’han retret amistosament que blanquegi el personatge, que no hi hagi ni una mota de pols. Home, no puc trair la història, i el Picasso de Gósol és un home enamorat de la seva companya, que no protagonitza cap numeret misògin.

A vostè no li produeix cap problema, aquesta dualitat.
Òbviament, a mi el Picasso misògin, masclista, possessiu i egòlatra no em suscita simpatia. Però això no l’invalida com a personatge ni com a artista. I hi ha el revers, la personalitat desbordant, intensa i poderosa. Potser va ser víctima d’ell mateix.

Parla amb Picasso, en la intimitat?
No hem arribat a tant.

Van tornar mai a Gósol?
Doncs no, i això que ho van prometre. De fet, hi van arribar a deixar algunes coses personals, estris de pintar, roba, una brusa de color balau que Lola Fontdevila va conservar tota la vida. Però pensa com havia de ser un viatge en tren de París a Acs, després en carro i finalment en mula fins a Gósol. Com per tornar-hi. En canvi, va conservar tota la vida el record d’aquell estiu del 1906 al Cadí, tot i que no ho va mitificar tant com l’estada a Horta de Sant Joan.

Sense Gósol, hi hauria hagut revolució cubista?
Hauria sigut una altra cosa. Ell estava en un impasse creatiu i busca intencionadament un element que el faci avançar. Canvia París per un lloc remot, com Gauguin havia fet amb Tahití. Hauria trobat una solució al seu bloqueig creatiu. Segurament una altra solució, perquè el paisatge humà, físic i cultural de Gósol el va anar conduint cap a les Demoiselles.

A l’habitació de la fonda de cal Tampanada on es va hostatjar Picasso, hi ha ecos del geni?
És molt senzilleta, no té mística, la veritat, però dibuixos del Carnet catalan veus clarament que estan fets des d’aquí. A ell no l’hi sents, però és fàcil imaginar-lo.

Contents, a Gósol?
Home, des de la publicació de la novel·la han quintuplicat les visites al centre Picasso. Ells estan contents, és clar, i jo també.

I ara què? Una altra crònica ficcionada?
Seguiré fent aquest híbrid entre novel·la i crònica però no sé en quina proporció, estic en fase de proves. Hi haurà fets històrics i de ben a prop. No puc dir-ne res més perquè tot just ara començo i anirà per llarg. El que sí que et puc dir és que he acabat abandonant un projecte que tenia a mitges sobre passadors. Però s’han escrit tantes històries, i tan mal fetes sobre passadors, que me  n’han passat les ganes. Han cremat de mala manera un moment apassionant. També és veritat que no aconseguia trobar elements per crear un relat potent, i no volia tornar a Andorra i a la II Guerra Mundial si no era amb un relat potent, que no se’m pogués retreure que havia volgut fer una segona part dels Morts. Em molesta profundament que hi hagi tants llibres que el que fan és desvirtuar el món dels passadors.