Joan Sasplugas: l’últim passador

Crèiem que ja ho sabíem tot, o com a mínim tot el que es podia saber, sobre l’epopeia dels passadors, i no és ben bé així. A la il·lustre nòmina d’herois que van participar de forma activa en les xarxes que operaven durant la II Guerra Mundial per portar evadits i fugitius a través dels Pirineus ja hi podem anar afegint la figura de Joan Sasplugas (Juneda, 1909-Andorra la Vella, 1977), que fins ara els havia passat per alts als autors canònics que s’han acostat a la matèria, des de Claude Benet a Josep Calvet, Jorge Cebrián i Roser Porta. I és precisament Porta qui n’ha trobat el rastre. De fet, ho podríem considerar un efecte col·lateral d’Olor de sofre, la crònica cultural dels anys 70, amb epicentre a l’hotel Mirador i amb protagonisme destacadíssim de Jordi Sasplugas, el fill del nostre home d’avui.

 

Va ser investigant la trajectòria de la família fins a arribar a Andorra com Porta va anar a espetegar-hi. Sabíem fins ara que el matrimoni Sasplugas, Joan i Magda, havien acudit a la crida de Samuel Pereña, fill com Sasplugas de Tàrrega –un en va ser el primer alcalde republicà, l’altre, l’últim– que el 1940 s’havia refugiat entre nosaltres i s’havia fet càrrec de l’hotel Mirador. Després de passar pels camps de refugiats d’Argelers i de Barcarès, treballa entre l’abril i el juny del 1940 a la fàbrica de paper Navarre, a Roanne, prop de Lió, i amb l’armistici del 22 de juny decideix abandonar la França ocupada i s’estableix amb la seva esposa a Acs. No s’hi quedaran gaire temps. El 5 de desembre entren a Andorra, per Incles, i gràcies a un passador de qui no en sabem el nom, i aquí comencen les  novetats, perquè els Sasplugas van arribar com qui diu amb una sabata i una espardenya –una bossa de mà cadascun, res més– però amb una càmera fotogràfica amb què van celebrar l’arribada a Andorra. Gràcies a això la família ha conservat una extraordinària sèrie de fotografies, perquè no consten gaires testimonis gràfics de moments com aquell. Com a molt, els retrats que Plandolit, Pantebre i Claverol feien per als carnets d’identitat dels fugitius. Però no 

 

Joan, Magda i el germà d’ell, Antoni –que havia fet de cambrer al Ritz de Barcelona– treballen al Mirador fins a la tardor del 1942 i després emprenen camins separats: el matrimoni, al Metropol, Antoni, al Calones. I va ser entre el Mirador i el Metropol que el nostre home va es va enrolar a la xarxa d’evasió Londres-Alger. Ho certifiquen els reconeixements oficials que Sasplugas va rebre (Creu de Cavaller de l’Étoile du Bien et du Mérite el 1961, Creu d’Officier de l’Étoile el 1971) i la carta  amb data del 4 de gener del 1974 que Porta reprodueix a Olor de sofre i en què Victorio Vicuña Ferrero, coronel dels guerrillers espanyols i cap de la 3a brigada de l’Arieja, afirma que va tenir Sasplugas a les seves ordres entre la primavera del 1942 i l’Alliberament, l’agost de 1944: “Dans n’importe quelle situation, il organisait des passages et prêtait aide aux citoyens français et des pays alliés leur proccurant gîte et nourriture, les aidant dans le passage vers l’Espagne pour qu’ils rejoint les FFI et les tropes alliées. Son dévouement, son désintéressement et son esprit de sacrifice sont bien connus des résistants [...] Il a fait preuve d’un grand courage et a gagné la confiance et l’estime de tous ses camarades de combat et de ses supérieurs”.

 

Quin va ser el paper de Sasplugas a la xarxa? Home d’acció? Suport logístic? Segons el testimoni de la seva filla Magda recollit per la mateixa Porta, “el pare era home de poca salut, no hauria pogut ser un agent que passava per la muntanya, però sí que va ajudar des del Metrool. La mare sempre explicava que tot el que hi havia al calaix dels refugiats del restaurant anava per als refugiats”. I és així com Joan Sasplugas mereix ser dit al costat dels Forné, Baldrich, Molné, Conejos, Solà, Monpel, Ros i Viadiu. Quin club d’herois, mare meva.