Les portades constitueixen bona part, i quasi sempre negligida, de l'èxit d'un llibre, i mereixen l’atenció que un dia els dedicarem. Començant per les de Daniel Gil a la col·lecció de butxaca d’Alianza, que eren fabuloses, només cal que recordin la de El guardián entre el centeno. Les de La cua de palla no estaven malament, aquell groc i aquell negre que prometien molta sang i molt de fetge, tampoc les de El Balancí, primera etapa, i vaig tenir una debilitat, no preguntin per què, per les de Llibres del Mall, i això que Tàpies no m’ha fet mai el pes.

Però avui els volia parlar –una altra vegada, sí– de la del Mecanoscrit del segon origen. La de l’edició de El Cangur, és clar, amb l’Alba enfilada dalt del tractor vermell, i que l’altre dia tan sols Albert Villaró va citar, i de passada, entre els records d’aquella lectura epifànica. Empoderadíssima quan encara no sabíem què volia dir això, i vagament erotitzada, aquella imatge era la porta d’un món nou on passaven coses fabuloses, com qui diu al costat de casa i a nois de la nostra edat. Tothom que ha llegit la novel·la amb 13, 14 anys, ho sap perfectament.

Al gra: no s’havien demanat mai, qui era aquella noia de la portada de El Cangur que li prestava el rostre i la cabellera a l’Alba de Pedrolo? Jo sí, ja em poden dir raret. I he hagut d’esperar quaranta anys, aix, per saber-ho. Gràcies al meu amic Faust, sí, que em va fer saber, amb emoció que de seguida vaig compartir, que havien sigut companys de classe a l’escola d’arts i oficis de Barcelona, la Llotja, a mitjans anys 70. Companys i quasi veïns, diu: ell vivia al carrer Amigó, i ella, a Muntaner, i al matí agafaven junts l’autobús per anar al col·le: “Vam fer els primers cursos junts i després ens vam separar, perquè vaig triar restauració. Però érem de la colla que publicava el Butlletí de la Llotja, vagament subversiu i que quasi ens costa l’expulsió: ens va salvar un professor compassiu. Devíem tenir 16 o 17 anys. Quan va sortir el Mecanoscrit me’l vaig comprar a la Documenta, que era la meva llibreria, i me’l vaig cruspir d’una tacada. Un dia, a la Llotja, algú va dir: ‘Sabeu qui és la noia de la portada?’ I resulta que era ella. Amb una altra casualitat que semblava feta exprés: ella es deia Alba, com la protagonista del Mecanoscrit!” Van acabar els estudis, es van perdre pista, i l’última vegada que van coincidir va ser a mitjans dels 80 en una fira de Tàrrega: “Vam coincidir en un bar al costat de l’estació i ens vam reconèixer. Després d’això, mai més, i ara em sap greu no recordar-me  del cognom. Potser indago amb algun amic que conservo d’aquella època”.

És una idea, no tinc clar si bona o no perquè al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver. Però a vostès no els agradaria saber que ha sigut d’aquella Alba de carn i ossos, que si tenia 17 anys el 1974, quan es va publicar la novel·la, avui calculin? No s’hi amoïnin: tinc el Faust treballant-hi.